Aquest dilluns el govern espanyol va fer públiques les dades d’execució dels pressupostos del 2021. Per dir-ho d’una manera més planera, des de la Moncloa ens van explicar quines previsions contemplades als pressupostos de l’any passat s’han acabat fent realitat i quines no. Els pressupostos, com bé indica el seu nom, pressuposen les inversions per un exercici concret, però no vol dir que els números que surten sobre el paper siguin finalment els que s’acabin traslladant a la realitat. Els diversos partits polítics poden negociar amb el govern de torn la inclusió d’una partida o una altra: ja sigui la construcció d’una carretera, d’una biblioteca o el desdoblament d’una via de tren. Ara bé, un cop els comptes siguin aprovats, el govern pot incomplir els tractes i acabar movent els cèntims d’un cantó a l’altre o bé deixar-los al calaix. De vegades hi ha motius de pes, com ara l’endarreriment de la licitació d’una obra o algun altre imprevist insalvable, i es pot arribar a ser comprensiu quan no hi ha mala fe pel mig.
Ara bé, el que és cridaner de les xifres divulgades aquesta setmana és que, projectades sobre el mapa, dibuixen unes siluetes que ens sonen. Euskal Herria i els Països Catalans són dos artefactes que només existeixen en els deliris dels pèrfids separatistes, diuen les ments benpensants del sa patriotisme. Però hi ha un altre lloc on els Països Catalans i Euskal Herria prenen una forma nítida i definida: en els incompliments de les inversions dels pressupostos generals de l’estat. Així, a més de compartir llengua i història, els catalans, valencians i illencs gaudim conjuntament del dubtós honor de no cobrar el que ens havien promès, quedant tots molt per sota de la mitjana estatal en inversions executades. Catalunya, País Valencià i Illes Balears han rebut 95€, 92€ i 130€ per habitant, respectivament, quantitats que contrasten amb els 307€ de Madrid o els 305€ de Castella i Lleó. Si ens mirem les mateixes dades per un altre cantó, hi veurem que a Catalunya el govern espanyol només s’hi ha gastat un 35,8% del que hi havia promès invertir, mentre que al País Valencià s’ha complert amb un 42,3% i a les Balears amb un 77,8%. A Navarra i el País Basc s’hi produeix un fet semblant. No hi busquem explicacions en el concert econòmic dels bascos, que és un altre assumpte, perquè del que aquí estem parlant és d’incompliments en partides pressupostàries prèviament compromeses.
L’altra cara de la moneda és el dopatge de Madrid, on s’hi ha invertit més del que estava pressupostat, concretament un 184%. Aquest fenomen de la multiplicació dels pans i els peixos també es reprodueix en altres territoris, tot i que amb menor intensitat: Castella La Manxa, La Rioja i l’Aragó han estat premiats amb quantitats superiors a allò que es contemplava inicialment als pressupostos. Es fa difícil de creure que aquesta tendència a castigar els territoris amb unes característiques històriques i culturals particulars, combinada amb la propensió a premiar els indrets que no desentonen dels cànons de l’espanyolitat oficial, pugui ser fruit de la casualitat. “Castilla hizo a España”, que digué Ortega y Gasset i “Madrid es España dentro de España”, que digué Díaz Ayuso. A nosaltres el paper que ens toca és el de perifèria al servei de la nació dominant, territori conquerit susceptible de ser explotat: per més que s’hi posin bé els espanyolistes autòctons, el govern de l’estat els refrega a la cara aquestes xifres. Si algú necessita un nom per definir-ho, que sàpiga que el concepte de “colonialisme intern” ja va ser inventat pel sud-africà Leo Marquard durant la dècada dels 50 del segle passat.
Analitzar les dades d’execució dels pressupostos és prou més útil que estudiar els pressupostos en si. Els segons són simples promeses, mentre que les primeres són allò que finalment no s’ha acabat enduent el vent. Potser et va dir que canviaria i te’l vas voler creure, però de la llibreta del banc no es pot esborrar que s’ha acabat gastant la mesada en meuques i casinos.
