«L’escola forma part de la vida i d’una societat diversa on es canten moltes cançons diferents amb moltes veus». L'actualitat em fa recuperar aquestes declaracions de la lingüista Amparo Tusón.
Les retrobo en el marc de la publicació El diari de l'escola d'estiu (juliol de 2018) de la Fundació Periodisme Plural i l'Associació de Mestres Rosa Sensat i en ella, l'especialista (i també filòloga) Amparo Tusón, que ha aprofundit en l'estudi dels processos d’aprenentatge de la llengua castellana i en la formació permanent dels docents, parla de la importància del llenguatge a les aules i de crear escenaris comunicatius per apoderar els infants i enfortir el seu aprenentatge.
De fet, aquests dies cerco en línia articles i textos d'experts i, molt singularment, de docents en uns moments en què l'agenda política no deixa de banda ni un sol dia el debat sobre la necessitat de regular l'ús del català a les aules i de legislar-ne metodologia i aprenentatge. Tot plegat ve amanit pel rebombori polític que s'ha creat fruit dels encontres i desencontres entre partits polítics que han acabat cristal·litzant en l’acord que ERC, Junts, PSC i comuns han tancat aquest mateix dimecres per a respondre a la imposició del 25% de castellà del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Talment com hem vist passar anteriorment en relació a la crisi econòmica i a la crisi sanitària, semblem abocats a veure florir experts en matèria docent que sabran detallar-nos fins a l'infinit les diferències i matisos existents entre “llengua vehicular” i “llengua curricular”. D'aquí que trobi més interessant recórrer a allò que diuen els especialistes de llarg recorregut (no els de formació “exprés”) sobre l'ús de les llengües, qüestió que cal entendre-la com un dret que té a veure amb factors molt diversos. Què ens porta a usar una llengua i no una altra? Què ens sedueix, d'ella? Què decanta la balança, a l'hora d'escollir-ne una: la utilitat, les oportunitats laborals, el seu prestigi social? Tot plegat ens ho hem de preguntar perquè té a veure amb el perquè del seu ús, amb la utilitat de la llengua (la que sigui): la voluntat de comunicació.
En aquest sentit, em sembla important recordar que l'ús del català ha d'anar molt més enllà de l'escola tot i que aquesta, és ben cert, resulta clau en tant que reflecteix allò que és, en essència, la societat i el context cultural al qual es vincula. I sobretot (i trobo que no se'n parla prou) preserva la igualtat d'oportunitats per als nostres nens i nenes, tot garantint que no hi hagi segregació a l'escola per qüestió de llengua.
La transversalitat d'acció en matèria lingüística no només és desitjable, sinó que resulta imprescindible per articular un context que afavoreixi la preservació d'una llengua minoritzada com és el català. Una transversalitat que ha de sumar (quan no multiplicar) l'acció individual dels parlants, és clar, però també l'acció dels governs, sindicats, patronals, institucions, entitats, mitjans de comunicació, sector empresarial... I, és clar, àmbit educatiu i universitari: això és també, recerca i I+D, feta i impulsada en la nostra llengua, en català. Ho penso també a recer, aquests dies, de la celebració del vintè aniversari del Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears, que va néixer com a instrument assessor en matèria lingüística del Govern illenc amb l’objectiu d’incorporar o reincorporar la llengua catalana als usos socials que li pertoquen com a llengua pròpia de les Illes Balears. I hi dono encara una darrera volta si em refereixo a la cultura i a les seves múltiples facetes i expressions: la poesia, el teatre, la cançó... La música cantada en català i la música catalana, per extensió, que té tants adeptes i defensors imprescindibles com la persona del compositor, director i divulgador de la cultura popular catalana Jesús Ventura i Barnet, que ens deixava fa només uns dies de manera prematura i cruel. En Jesús va expressar-se principalment a través de la música de cobla, és ben cert, però em pregunto si aquesta també podria entrar a les aules d'una manera orgànica, subratllant, per què no, altres qüestions culturals pròpies. No seria bonic llegir el poema La fageda d'en Jordà de Joan Maragall i escoltar-ne, tot seguit, la bellíssima sardana del Mestre Eduard Toldrà? Recursos pedagògics d'una qualitat superlativa i que es troben al nostre abast.
