Em capbusse en la mar. L’aigua està en calma i transparent, fresca, tonificant. Les gavines xisclen a l’illa del Portitxol, i des de la mar veig els vessants entapissats de flors, de semprevives i corretjoles, i d’herbes esponeroses i bledanes de sant Jordi. La primavera tan plujosa ha fet que la natura vesse verdor, i des de la mar, amb aquella sensació d’estar surant en una mena d’èter d’on prové tot, pense en la plenitud biològica que m’envolta. Tot titil·la vida, tot batega, i, al mateix temps, tot està en fricció, en aquell clam callat de la supervivència del més apte, del més eixerit, del més preparat per a sobreviure a l’embat de la vida.
Poc després, prenc el sol entre les penyes de la platja. Una mica més enllà, en la cala, els turistes mostren els cossos colrats i oliosos, i el rum-rum de veus i crits és anguniós. Però entre les penyes la sensació de mar encara és genuïna, aquella impressió quasi robinsonesca. Encara un bany de mar en aquella mar salvatge ens retrotrau als nostres inicis. Veig que algunes de les roques de la platja estan foradades, i al principi pense que és degut a l’acció erosiva de la mar. Però aleshores em fixe que dins d’uns d’aquells forats encara hi ha una conquilla, i caic en el fet que aquells traus tan perfectes i tubulars són realitzats per dàtils de mar, uns bivalves prodigiosos. Linné els va denominar Lithophaga lithofaga (pròpiament, el menjapedres), i, en efecte, aquest mol·lusc té aquesta capacitat d’anar foradant la roca, i d’aquesta manera protegir-se dels depredadors, en especial de dorades i sargs. Encastellat en aquell refugi, fet a mida, l’abellidor dàtil de mar és invencible.
Pense en els envitricollats camins que han conduït aquesta espècie a “menjar-se” la pedra. Potser és l’únic ésser viu amb aquesta extraordinària i rara potencialitat. Entre les pedres foradades, en un petit toll, també s’amaga una tomaca de mar, d’un vermell intens. Aquesta anemone anuncia d’aquesta manera la seua presència, alertant de la seua perillositat. Quan era xiquet els tenia pànic, perquè una vegada vaig conduir la meua curiositat massa lluny. El dàtil de mar ha aconseguit desenvolupar unes secrecions àcides que el permeten anar foradant la roca; en canvi, la tomaca de mar s’ha armat d’uns tentacles extraordinàriament urticants, que la fan d’allò més inaccessible, i es mostra vermella i abellidora, sabedora de la seua inexpugnabilitat.
Em capbusse de nou, i durant uns minuts m’entretinc amb una molada de salpes, que pasturen als meus peus, amb els seus espilleigs, com si ballaren un vals. Les oblades i les llises, i algun tord de mar, creuen per davant, doblegant el llom. Malden per sobreviure, i s’allunyen de la meua presència fent un gir forçat, en un compàs calculat. Aleshores, trobe un caragolet blavenc, que al principi no reconec. Finalment, descobresc que es tracta de Janthina janthina, una espècie bentònica, que viu sobre les barquetes de sant Pere (Velella velella), un hidrozou que sura en la mar propulsat pel vent. Si el dàtil i la tomaca de mar viuen aferrats a la roca, aquest caragolet blau flota en la immensitat de la mar, a l’atzar dels corrents i on li porte el seu hoste, que devora a poc a poc. Alhora la conquilla és blava per a evitar ser descoberta per peixos i ocells, al llarg de les seues llargues i perilloses travessies oceàniques.
“Si no veiérem Déu d’alguna manera, no veuríem cap cosa” escrivia el filòsof Nicolas Malebranche, en Recerca de la veritat. Ho pense, mentre admire la delicada transparència d’aquella conquilla, com si fora un vidre de Murano. Déu ens permet veure, entendre el perquè, suggeria Malebranche. En aquest sentit, gosaria dir que si no veiérem l’evolució, no veuríem cap cosa. O, almenys, no ens semblaria tan profundament extraordinària la vida infinitament complexa i meravellosa que ens envolta. Aquest espectacle que mai no s’acaba, com el del caragolet blau.
