Un atzar de Twitter em porta a un article d’El Confidencial que va aparèixer l’octubre passat. Deia que un investigador sevillà havia guanyat un premi “a la tesi de l’any” per estudiar les desigualtats socioeconòmiques flagrants a l’Estat espanyol. Ras i curt, per demostrar que la meritocràcia, la més fina de les entelèquies, no rutlla. L’investigador, de nom Carlos Gil Hernández, tot això ho demostra amb dades, estudis i reflexió, no amb una escopetada fugissera. El reconeixement el rep d’un ens europeu de recerca sociològica. El títol de la tesi -traduït de l’anglès, “Trencant la meritocràcia des de la porta de sortida: desigualtat social en la formació d’habilitats i la tria d’escola”- utilitza com a metàfora els caixons de sortida de les curses de cavalls. “En la carrera per l’estatus socioeconòmic, les classes avantatjades surten amb uns quants metres d’avantatge ja abans de néixer”, explicava Gil Hernández a El Confidencial. El motor havia estat preguntar-se com és que les famílies d’estatus socioeconòmic alt eviten que els seus fills davallin en l’escala social, fins i tot quan la seva habilitat acadèmica és baixa.
Tant de bo aquesta tesi agafi forma de llibre i generi les preguntes que ara no s’estan fent, tapades pel campi qui pugui i per dosis revivificades de façanisme. La desigualtat d’oportunitats a partir de l’origen ha quedat esborrada del mapa públic. I això, en un racó d’Europa on les desigualtats són més flagrants, és una ferida a raig. I tant de bo, també, la tesi porti debats acollits pels grans equipaments culturals que a vegades tendeixen a posar a la palestra temes a mida de la seva consciència, del seu classisme o de la seva ànsia de perfilar una marca. El perill és fer només debats d’una dissidència mercantilitzada, la que el sistema admet com a quota de dissidència per mantenir les aigües encantades. Es fa com si tothom vingués del mateix lloc, posem que de París i amb cigonya. Es confon exhibir consciència social amb l’intent real de subvertir un context que escamoteja les oportunitats. Es confon exhibir compromís i una seductora actitud vital i estètica amb passar per alt privilegis i sorts pròpies, de classe.
No és casualitat que hi hagi alts càrrecs dirigents i artistes magnífics que hagin anat a les mateixes escoles o als mateixos llocs de vacances. Això sol explica com algú trobarà feina, paraigua cultural o trampolí. I aquest algú pot ser ultratalentós i enlluernador. Però no s’ha de perdre de vista que altres talents que venen d’enlloc, de cap cognom, no han gaudit de certes connexions i facilitats “naturals” per desenvolupar-se i créixer.
He arribat a tenir al davant modèlics fills de papà que no han tingut cap primera feina -de cap mena- fins passats els trenta anys, que han marejat la perdiu allargant estudis pagats pels pares a la universitat i que se m’han definit com a “working class” (i no parlo del drama dels professors associats). I després no poden concebre com algú escolaritzat en centres públics en aquest país no té un bon nivell d’anglès, de francès o d’alemany.
Pels volts de la gran vomitada de la crisi del 2008, va començar la queixa que deia que la generació de llavors seria la primera que viuria pitjor que els pares. Quina mena de pares? Aquesta és la pregunta que faltava. De què treballaven els pares als quals es referien, com arribaven a final de mes i quines vacances feien si és que en feien? Depèn de com, la queixa -comprensible- ha estat una rebequeria per no sortir del greuge propi i la circumstància personal -on és el meu dret a viure millor? I aquesta queixa ha propiciat que s’esquivi el debat de fons, sobre les desigualtats d’oportunitats i sobre una precarietat econòmica generalitzada que afecta totes les edats. S’ha comprat l’engany de la publicitat i d’una manera de llegir la història que et porta a creure que tot funciona com un progrés sostingut. Almenys la resistència i la resiliència -ai, paraula de gran debat cultural!- no venen del bressol.
