Quan Vicent Marzà va entrar en el Botànic, vaig pensar que, tard o d’hora, hauria d’escriure un article en què diria que ha estat el millor conseller d’Educació del País Valencià. Tal era la meua confiança en un mestre militant amb qui només havia coincidit personalment de gairell en En Moviment, un col·lectiu desactivat misteriosament en fase embrionària. Avui és el dia: Vicent Marzà ha estat el millor conseller d’Educació del País Valencià.
El problema, però, és que la llista de predecessors esdevé un catàleg de l’horror de tal magnitud que la frase laudatòria, a hores d’ara, és com no dir res. Marzà ha fet una bona feina en comparació amb María José Català (la que demana perdó per expressar-se en valencià), Alejandro Font de Mora (el del colp d’estat a l’AVL), Esteban González Pons (un trapezista polític), Manuel Tarancón (creador de Ciegsa, un niu de corrupció), Francisco Camps (no cal dir-ne més), Marcela Miró (mitjania insípida que quasi deixe fora de la llista), Ciprià Ciscar (fontaner de Lerma i vinculat als Blasco)... Potser Joan Romero seria l’únic precedent salvable, atès que Ferran Villalonga va durar el sospir que dura la gent raonable quan juga a modernitzar la dreta valenciana.
A banda de comparacions de rellevància escassa, Marzà ha conreat uns quants mèrits propis. L’impuls a l’educació gratuïta des dels dos anys, la creació de Xarxallibres i la defensa indubtable de l’escola pública són punts a tenir en compte, sobretot en uns anys en què l’exconseller ha estat en el punt de mira de l’aparell polític, mediàtic i judicial del règim del 78. Marzà n’era plenament conscient, que seria la presa predilecta de la gossada, per la qual cosa va començar el mandat posant el cadenat a les xarxes socials, esborrant tuits “perquè no s’hi sentia còmode” i assegurant que no seria el conseller de l’STEPV, on era afiliat, ni d’Escola Valencia, tot i que se’n va dur tot l’equip a la Conselleria. Era l’inici d’un pragmatisme polític que, sense línies roges clares, potser se li ha anat de les mans.
Set anys després, Marzà abandona la Conselleria d’Educació havent complit la seua paraula. Ni Escola Valenciana ni l’STEPV estan satisfets amb una gestió que se’ls ha quedat molt curta i que, a més, en els darrers temps, s’ha vist coronada amb un error que pagarem a la llarga: la llei del plurilingüisme i, en conseqüència, l’aniquilació de les línies en valencià, el retrocés de l’ensenyament del català a les comarques valencianoparlants, una presumpta millora molt qüestionable on el nivell d’ensenyament està més baix i l’assumpció d’un projecte lingüístic massa paregut al que desitjava Font de Mora —i que ens va dur al carrer al crit de “Font de Mora, dimissió!”— o “al que volia implantar Ciutadans a Catalunya”. Natxo Badenes, president d’Escola Valenciana, dixit. Una llei que, per cert, si torna a manar la dreta espanyolista, encara podrà aigualir un poc més amb una rebaixa senzilla de percentatges en lloc de carregar-se les línies en valencià, la qual cosa no s’atreviren a fer en més de vint anys. Els hi han fet la feina, però.
La dada que ni Escola Valenciana ni l’STEPV ni el valencianisme més enllà de la cúpula de Compromís n’estiguen satisfets és un símptoma amb moltes lectures polítiques. També el fet que Marzà abandone Educació per a centrar-se en la coalició, tot just després d’haver sigut el pare intel·lectual d’un altre aigualiment sense sentit: la ponència política de la refundació de Més-Compromís, el partit abans conegut com a Bloc, on el divorci entre la cúpula i gran part de les bases resulta cada dia més evident i s’assembla ja a una lluita de classes interna.
Amb tot, Marzà abandona un crematori polític com Educació sense haver-se socarrat, tot just abans de la crisi de govern de Ximo Puig i d’haver d’enfrontar-se als socis del PSPV pel requisit lingüístic; també pren protagonisme dins de Compromís abans que els jutjats imputen Mónica Oltra, un fet ben probable que succeirà, casualment, prop de les eleccions de 2023. Marzà té molts números per a ser-ne el substitut: cartell, carisma, recorregut i responsabilitat en la conversió de l’antic Bloc en un apèndix ideològic d’Iniciativa, el partidet que decideix què és Compromís.
Aquesta liquiditat política sense límit clar i amb un horitzó ignot, però, no li servirà per a fer-se simpàtic davant del règim del 78. El diari Las Provincias, per exemple, acomiadà l’exconseller amb el titular de “l’independentista que aspira a destronar Oltra” i un subtítol que l’acusava d’“arraconar el castellà”. Sense complexos.
Potser esborrar tuits —i, de pas, la ideologia— no és la idea brillant que sona tan espectacular dins del cap dels gurus. Com canta Bunbury a la cançó Sácame de aquí, “ens hem equivocat tenint tota la raó”.
