Quan va néixer el meu fill, en Sebastià Perelló, poeta i amic, em va enviar un dels missatges més guapos que he rebut mai. Deia així: «néixer, diuen, ja és una insurgència. I aquest és el prodigi. Amb A. el món recomença. Com la mar de Valéry. O com una cançó vella que ara m’ha vengut al cap. Només li hem de fer lloc. I l’esperam a Palma. I li has de riure i riure. Perquè diuen els clàssics que coneixen la mare pel somriure. Si no és cert, no fa res. Sempre m’ha fet ganes que fos així.» És que és tan bonic, el que diu en Tià, que la massa de carn que batega se m’esbocina de tanta emoció, que el cos es prepara per emprendre el vol i tal vegada ballar i que el cap ja s’adona que aquestes són unes paraules palanca, revolució, trampolí, estesa de mà, gasolina i regal.
El que passa, però, és que aquestes paraules no només em semblen extraordinàriament boniques, sinó també una espècie de dard enclavat al bell mig de la diana de la veritat. Pots arribar a fallar tan estrepitosament, en l’intent d’acostar-te a tot allò que no es pot negar (perquè és transparent com ell sol i perquè és d’una evidència palmària), que pots arribar a rebotre el dard per qualsevol paret de la sala i el resultat serà una mentida, la persistència del dubte o una nebulosa terrible. Després, concèntricament, et pots anar apropant a la veritat. Com més cap al centre, més punts i més cert. I el que diu en Tià que diuen els clàssics sobre riure als infants, avui em sembla una fletxa enfonsada al melic, al cor i al pinyol de la diana.
Després ens fem grans i, entre d’altres coses que ens passen, ens introduïm al món de l’embolic, de la responsabilitat, del recargolament i la llengua. Al món, també, de la muntanya de tòpics i de la vergonya d’anar repetint com un lloro tot de coses que a vegades ens semblen trivials i a vegades absurdes. És un món, aquest, el de la por a fer el ridícul en què vivim els adults, que trobo que val la pena de ser viscut (de tan complicat i estranyíssim com és i de tant com es pot gosar poder capgirar).
És per això, per aquesta meravellosa possibilitat d’invertir la vergonya que tenim els humans, i gràcies al meu fill i al que diu en Tià, que avui m’han agafat unes ganes molt boges de fer un elogi del riure i de defensar a capa i espasa l’inventor d’una frase tan tòpica com ara «queda’t amb qui et faci riure». Quin miracle de la intel·ligència, haver dit això. Quanta lucidesa i bellesa en una frase tan curta. Quin esperó més autèntic per aguantar-se dempeus i per anar per la vida amb un mínim de força.
Visca la contractura dels músculs, sobretot de la boca i de les vores dels ulls! Visca l’emissió de sons misteriosos que surten del pit i la gola!
Visca el riure de la intimitat singular i estratosfèrica que hi ha entre els amants! Visca el riure per qualsevol cosa que no fa cap gràcia a ningú, només a dues persones que s’estimen i que es diuen coses de lògica insòlita i d’imaginació penetrant, frenètica, sensacional!
Visca el riure de nervis quan les circumstàncies et desborden o et trenquen i el neguit t’ha ocupat l’esperit!
Visca el riure mandrós, satisfet, directament dropo i orgullós de ser obès, intranscendent i distret! Visca el riure que està a la lluna i que baixa de l’hort! Visca el riure que et surt perquè no se t’acut res més original que partir-te la caixa, que pixar-te, que cargolar-te, que esquinçar-te, que cruixir-te, que morir-te de riure!
Visca el riure de brega i d’escàndol! Visca el riure de tirar-se els plats pel cap i de picar-se les crestes! Visca el riure de l’art més polític i visca el riure insurrecte de Marlene Dietrich, de Marcel Marceau, de Celan, de Kafka, de Rodoreda, de Pasolini, de Tsvetàieva, de Beckett, de Miró!
Visca el riure que vessa del llit i dels cossos! Visca el riure viciós de la luxúria i visca el riure que prové d’una trena de gemecs i d’orgasmes!
Visca el riure d’haver descobert que fins que no has descobert tal cosa o tal altra eres un individu bastant encegat i bastant insolvent, que no saber això o allò altre et feia un gamarús de solemnitat i que descobrir-ho t’ha fet una mica menys ruc i una mica més bo!
Visca el riure corprès que se’t clava a la cara quan escoltes un jove tan savi que acabes pensant que forma part d’una genealogia bíblica perquè no té vint anys, no, sinó dos-cents! Visca el riure de respecte sagrat que et provoca una vella tan vella que et diu que, sisplau, salta molt, ara que ets jove, i que no cal que visquis cent anys!
Visca aquests riures i visca tots els que han de venir i els que encara no s’han inventat, perquè el riure, això sí que ho té, és una de les coses més noves i inèdites cada vegada que es fa!
Visca els amics que, quan tens un fill, et diuen que li has de riure i riure i que et parlen de la mar de Valéry! I visca els amics que perduren i que, passats els anys i amb tots els embats i les corbes que venen en un planeta calcinat i malmès, continuen rient i t’escriuen un dels altres missatges més guapos del món. Diu en Tià un altre cop: «no hi ha res més seriós que el riure [...] Com si en la boca oberta i en l’esmalt de les dents els nins que som hi vessin un mirall que pensa. Això almenys afirmava Baudelaire»!
