Mai no m’ha agradat massa Andy Warhol ni les seues llandes de sopa. I menys encara els seus imitadors infinits, com ara Antonio de Felipe. Tampoc m’ha interessat massa el Pop Art per se, a no ser que anara armat de la seua vessant crítica (Equip Crònica, Equip Realitat o els inicis de Boix, Heras, Armengol). Però, en general, els artistes pop em resulten una mica naïfs. D’aquesta manera, igual que Sorolla va originar el sorollisme, el Pop Art va crear uns epígons d’allò més kitschs. Com diu Pilar Alfonso, en aquell llibre tan ben escrit i interessant que és De Warhol a @yodominguez (Onada ed.), sovint passem de les Belles Arts a les Lletges Arts. El Pop Art és la pintura del consumisme, un cant al capitalisme, a la marca (de Coca-Cola a Michelin), és la desfeta de l’art pacient i exigent i l’adveniment de l’odiosa mecanització. I, al mateix temps, l’esclat dels preus, l’artista-marca riquíssim. És el pas de l’artista-artesà a l’artista-industrial. Una mena d’oxímoron conceptual.
El llibre de Pilar Alfonso aporta moltes claus de tots aquests moments d’un nou art que va revolucionar-ho tot. Certament, els grans artistes sempre tingueren els seus ajudants; de Giotto a Ticià la llista és llarga. Es parla del taller de Verrocchio com d’un verger d’idees, i també conten que el vell mestre va deixar de pintar quan va veure fer-ho al deixeble Da Vinci. En canvi, Warhol és un artista individualista, un self-made man que va crear una marca, fins al punt que les obres que produïa a la seua fàbrica/taller (la mítica The Factory) eren productes industrials: fins i tot la signatura de les serigrafies no era seua, sinó de la seua mare. Allò va crear per primera vegada aquesta estandardització de l’art, i es va passar de l’exclusivitat a la sèrie, al succedani seriat.
Es pensava que gràcies a això l’art seria barat i popular. Però, en realitat, no ha estat així, i han augmentat els preus dels originals, i han allunyat el públic de les galeries. Una serigrafia d’un artista d’èxit pot assolir preus desorbitats. I, en el millor dels casos, sols s’està adquirint un autògraf, estampat en una sèrie que moltes vegades es ven com a P/A (és a dir, com a prova d’autor i sense indicar la tirada). Al meu parer, tot allò ha contribuït a crear una inflació de l’art, una bombolla que ha produït una escletxa entre la societat i els seus artistes.
Reconec que potser exagere un poc. Però l’al·legat em sembla pertinent. Sempre es parla de l’urinari de Duchamp com l’inici de la solsida de l’art (també Duchamp, vist l’èxit del primer urinari, va fer una sèrie d’urinaris numerats). Però allò era una boutade, sense més recorregut, provocadora, intel·ligent, per tal de moure a la reflexió. Per tal d’incitar al debat. Però Warhol va originar la moda de l’artista-industrial, de l’artista-potentat, que va capgirar com mai els processos artístics. Warhol s’ho va prendre seriosament; el que resulta més sorprenent és que el món li seguira el joc.
La lectura del llibre de Pilar Alfonso il·lumina molt bé tot aquest desgavell de l’art contemporani. Fins arribar a Banksy, la gran marca de l’artista urbà, l’artista crític amb el capitalisme i la societat de costum. Però, com diu Alfonso: “A hores d’ara, Banksy ha esdevingut un referent del màrqueting publicitari. La seua obra de carrer és una part menor de la seua producció artística. La major part són olis, acrílics, escultures, instal·lacions i múltiples que ven entre els famosos d’arreu del món, i que se subhasten regularment en Sotheby’s”. És a dir, Banksy ha aconseguit la quadratura del cercle, nadar i guardar la roba: ser crític amb el sistema i formar-ne part, fins a ser un dels artistes més valorats. Junt amb el seu amic Damien Hirst, que va vendre For the Love of God (i.e., la calavera recoberta amb vuit mil diamants) per quasi cent milions de dòlars. Per l’amor de Déu... Convindreu que, comptat i debatut, fan ganes de "plegart".
