Miquel Roca i Junyent, diputat al Congrés per Convergència i president del Grup Parlamentari Català, es mostrava optimista, gairebé exultant, després d’haver participat a la redacció de la carta magna espanyola. Essent un dels set parlamentaris que han estat ampul·losament anomenats “Pares de la Constitució”, s’expressava amb una joia gairebé semblant a la d’una paternitat biològica: “Des d’una perspectiva nacionalista –des de la meva perspectiva nacionalista– no puc deixar de constatar, no sense emoció, que avui coincidim tots en la voluntat de posar fi a un estat centralista; avui coincidim tots en aconseguir, per la via de l’autonomia, un nou sentit de la unitat d’Espanya: i coincidim gairebé tots en donar al reconeixement de la realitat plurinacional de la nació espanyola el sentit d’un punt i final de velles querelles internes”. Tot i la ingenuïtat d’aquestes afirmacions, hi sura un pressentiment que va del “coincidim tots” fins al “gairebé tots”.
Certament, tals plantejaments en matèria territorial semblava que aleshores gaudien d’un quòrum més gran entre els polítics espanyols, molts d’ells embriagats pels aires de canvi de la fi del franquisme, que no en l’actualitat. Gregorio Peces-Barba, socialista, es referiria a Espanya com “una nació de nacions” i valorava tan positivament la fórmula de les autonomies que s’atrevia a augurar que “pot ser la definitiva”. Dècades després, l’any 2011, el mateix personatge generaria un escàndol especulant sobre els bombardeigs periòdics contra la ciutat de Barcelona i defensant que, possiblement, a Espanya li hauria anat millor si durant la Guerra dels Segadors el Comte-Duc d’Olivares s’hagués centrat en mantenir Portugal sota la tutela del rei Felip IV en comptes de dedicar-se a sotmetre Catalunya. No discreparem d’ell en aquest darrer aspecte, tot agraint la sinceritat de referir-se a Catalunya com una possessió, més que no pas com una part constituent de l’estat. Quan Peces-Barba va fer aquest estirabot el model territorial ja no era la panacea que semblava a finals dels setanta, havent ressorgit les permanents i cícliques tensions d’un estat unificat a la força.
Com era d’esperar, el concepte de plurinacionalitat es va trobar les reticències tradicionals d’un estat estructurat a imatge i semblança de Castella. Avui, lluny de trobar acceptat i generalitzat el concepte d’estat plurinacional, ni que fos per una simple qüestió de progrés històric i de consolidació de les institucions democràtiques, aquesta és una idea intolerable en una gran part de la societat espanyola, sobretot la que ja se sent representada per la nacionalitat oficial.
El cap de setmana passat el coordinador general del PP, Elías Bendodo, va patir una relliscada en una entrevista pel diari El Mundo. Se li va ocórrer definir Espanya com un “estat plurinacional”, cosa que va fer saltar totes les alarmes: des de Ciutadans, Inés Arrimadas va acusar al PP de dir que a Espanya “hi ha territoris de primera i de segona” , mentre que des de VOX se’ls va recriminar el fet de “no creure en la Nació espanyola” i de comprar les tesis del “separatisme racista”. Tot seguit, l’esmentat dirigent popular es va veure obligat a rectificar mentre el flamant president del partit explicava que es tractava d’un “error” i que “és evident que Espanya no és un estat plurinacional”.
Si Roca pensava que “gairebé tots” compartien el pensament d’una “realitat plurinacional” i que això servia per estructurar una nova “unitat d’Espanya”, resulta que els més abrandats defensors de la “unitat d’Espanya” no la volen plurinacional i que la plurinacionalitat gairebé només és defensada amb prou vehemència pels que no voldrien la “unitat”. Com en un joc macabre inspirat en la paradoxa del gat d’Schrödinger, la plurinacionalitat només és viva en aquells que voldrien que el gat pogués sortir de la capsa, mentre que és ben morta pels que volen mantenir-la tancada per sempre.
