Per Brussel·les circulava fa temps una antiga llegenda sobre els dies que, als anys vuitanta, Espanya negociava la seva incorporació a la Comunitat Econòmica Europea, que se’n deia llavors. Diu que els funcionaris de la Comunitat que negociaven aquesta adhesió estaven agradablement sorpresos per la flexibilitat, la disponibilitat i la generositat amb què els negociadors europeus acceptaven totes les seves propostes, sense tocar ni una coma. Els funcionaris europeus venien d’una dura negociació amb els britànics, anys abans, que havia estat tot el contrari, una batalla per cada punt i cada coma. A Brussel·les van voler interpretar aquesta generositat negociadora espanyola com un senyal d’entusiasme europeista, en contrast amb l’euroescepticisme que ja s’endevinava llavors en els britànics. Fins que va aparèixer una altra hipòtesi alternativa: els britànics negociaven a mort fins a la última coma de cada norma perquè pensaven complir-les. Per contra, els espanyols no se sentien amb la necessitat de negociar a mort cap norma perquè, de fet, no pensaven complir-les. I en conseqüència, tant se valia.
Probablement, la llegenda és apòcrifa, però, com totes les llegendes, deu tenir un fons real: la intuïció des de Brussel·les que Espanya pujava llavors al tren europeu —com farien més endavant alguns dels països de l’est d’Europa— només a mitges, només amb un peu. Hi pujaven perquè creien que en podien treure alguna cosa tangible: ajudes, fons de compensació, inversions, complicitats, avals... Però arribaven al projecte europeu més disposats a rebre que no pas a donar. No tan sols diners, també sobirania, és a dir, poder. No hi pujaven per convicció, per incorporar-s’hi a totes, per fer seus els valors i els principis sobre els quals figurava que estava construït el procés europeista. Si sumaven per càlcul, però amb reticències. Pensant en els avantatges, però sense disposició a assumir també el que podien percebre llavors o més endavant com a inconvenients. Aquesta actitud, caricaturitzada per la llegenda, ha arribat fins als nostres dies sobretot en un àmbit que és central per a la concepció que Espanya té d’ella mateixa i del sancta sanctorum del poder de l‘Estat: l’àmbit judicial. En molts aspectes, des de la moneda fins a la política de fronteres, Espanya participa plenament en l’àmbit europeu. I a l’hora de repartir els fons, encara més, potser perquè n’és beneficiària neta. Però, en l’àmbit judicial, Espanya es comporta com una autarquia. A la seva bola. En la lletra i en l’esperit considera que les seves lleis estan al marge i per damunt de les europees. I que això d’Europa és un vestit a mida amb el qual pots optar als avantatges sense haver de cedir en res a canvi. Un lloc on es rep, però on no es dona.
Per això Espanya es proclama fermament europeista quan envia euroordres de detenció que considera que s’han d’executar sense discutir i s’enfada molt quan les discuteixen. Però, al mateix temps, resulta que hi ha parlamentaris europeus que poden circular lliurement per tot Europa, excepte per Espanya. I quan es parla sobre l’espionatge als dissidents polítics i a càrrecs institucionals, el discurs espanyol és només sobre si això és legal o no —en el marc, naturalment i exclusivament, de les lleis espanyoles— i no pas sobre si és acceptable en el marc dels valors democràtics europeus que això es pugui fer. I si es pot fer legalment, encara pitjor, perquè llavors el que estaria fora de la lògica europea no seria només la pràctica, sinó també la llei que ho empara. En l’autarquia judicial espanyola és acceptable tot allò que la llei permet i avala —encara que de vegades siguin lleis franquistes lleument reciclades sobre secrets oficials—, no pas allò que és compatible amb els principis de llibertat i de drets individuals que figura que són el fonament del projecte europeu.
La vella llegenda de Brussel·les devia intuir ja llavors la voluntat espanyola de participar en el projecte europeu segons per a què (sobretot per rebre) i la tendència contradictòria a perpetuar l’autarquia, i molt especialment l’autarquia jurídica i legal, de la qual Espanya procedia. Per tornar a la vella llegenda, quan a la Gran Bretanya no li agraden les normes europees, com que creu que si és dins d’Europa estan obligats a acomplir-les, opten per marxar d’Europa. Quan a Espanya no li agraden les lleis i els principis europeus, no considera que calgui anar-se’n (i perdre llavors els avantatges). N’hi ha prou amb no complir-les.
