“Les opinions sols es poden formar si existeix una informació objectiva i un debat i discussió autènticament plural i obert”
Hanna Arendt
Fa massa temps que política i pedagogia, en aquest estat arnat d’intocables i corruptes, no tenen res a veure. Ni tan sols cal un Manual de Resistencia per “sobreviure” en un mentrestant d’amos temorencs o cecs, mentre es pot presidir tot un Consell de ministres essent el més murri o bergant (en castellà, pícaro) de la facècia. Ara, avui i la immensa majoria de dies, podríem treure exemple de tot el contrari. Per educar, i per tant, fer bona pedagogia, hauríem de desaprendre nosaltres mateixos –i ajudar a fer-ho a la gent més jove– el que es veu, se sent, s’insulta i es proclama, des dels escons o les tribunes polítiques. Per mantenir el principi del dubte en favor dels que munten el guirigall, acceptarem per un moment que no poden ser conscients com repercuteix en l’educació d’infants i adolescents la seva conducta. Però sols un moment. Perquè de fet, els grans difusors de les fake news fan pedagogia de la trampa. I si un polític pot mentir, per què no la gent comú? Si un regidor, o un diputat, o un senador, pot incomplir les seves promeses, si pot insultar i pot desdir-se de les seves afirmacions fetes un dia i mantenir l’endemà tot el contrari mentre assegura que segueix dient el mateix, per què hauria de viure la ciutadania en el món molt més exigent de la veritat?
Potser perquè sense veritat, honradesa i dignitat, en un món de trilers, no hi pot haver ni democràcia ni drets?
Deia Nelson Mandela que l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món. Nelson Mandela ho sabia, ho practicava i amb el seu exemple va ajudar a transformar el seu país. La seva actitud, força i empatia eren pedagogia pura. Dissortadament també és cert el contrari, perquè una majoria de persones que han fet de la política el seu ofici no en compleixen ni una de les condicions que per Mandela eren òbvies i naturals: escoltar, interessar-se per com pensen i se senten les persones, i les seves necessitats reals. Nelson Mandela tenia autoritat moral per fer complir deures perquè era la primera que els complia. Fins a esgotar-se en la protecció dels drets del seu poble. La bona pedagogia no tanca portes: obre camins i genera possibilitats. Ni amenaça, ni maltracta i no et sotmet per la por. Fa anys que ha entès que la única lletra que entra per la sang vessada és la de les dictadures que construeixen súbdits. Mai la pedagogia que fa créixer ciutadania.
Marta Mata Garriga, pedagoga, política i directora de l’Escola de Mestres Rosa Sensat durant la dictadura, una dona sàvia que fa molta falta avui, explicava que la bona escola no és només la suma de bones escoles, sinó una política assumida democràticament, i afegia: “És també aquesta política la que pressuposem quan parlem de pedagogia”. Una política que no podran fer mai jutges allunyats dels barris i les seves escoles i projectes, però tampoc polítics que, ni que visquin en barriades i pobles, si accepten deposar les actituds dignes –i l’autoestima mínima per sobreviure dempeus– per un mediocre “anar passant”.
Quan l’educació, com creia Mandela, es l’arma més poderosa per canviar el món, no hi pot haver lloc per espietes, per polítiques intocables com rams consagrats de margarides, ni per polítics que acceptin les impunitats de les “intocables”. No hi pot haver lloc per no assumir responsabilitats (quina pedagogia fan els que s’escapoleixen dels seus fets?) ni per mantenir les jerarquies franquistes transferint càrrecs entre els cadells del generalat. Dona la raó, aleshores, a qui parla de “substitució” més que de “destitució”, perquè els collars poden ser diferents, però les dents s’aferren a les víctimes amb la mateixa força.
L’actitud d’insubmissió és avui la clau de la pedagogia, i va bé de com a mínim pensar-hi per superar d’una vegada una transició que no ens deixa créixer, i començar a ser, nosaltres i com a poble, l’únic senyor del que parlava el poeta. En un gloriós retrobament de poemes s’agermanen l’Indesinenter de Salvador Espriu amb l’Invictus de William Ernest Henley,que es repetia una i altra vegada Nelson Mandela en els moments més difícils dels seus 27 anys de presó.
“Més enllà d'aquest lloc d’ira i llàgrimes
s’endevina l'horror de l'ombra,
i tanmateix l'amenaça dels anys
em troba i em trobarà sense por.
No importa com d’estreta en sigui la porta,
com n’estigui carregada de càstigs la sentència
soc l'amo del meu destí:
soc el capità de la meva ànima.”
Potser d’aquests poemes en podem aprende. I seguir.
