Piero di Cosimo fou un pintor florentí, somniador i melancòlic. Giorgio Vasari realitza d’ell un vívid retrat a les seues Vides, descrivint-lo com un misantrop, obsessionat amb els misteris de la natura, i “duent una vida més pròpia d’un animal que d’un ésser humà”. La seua pintura és excepcionalment delicada; potser ningú com ell ha portat tan lluny les seues deliqüescències eròtiques, pintant faunes i nimfes, escenes mitològiques corprenedores. Al meu llibre Històries naturals, explicava el seu deler per la natura, i com coneixia a fons l’enigmàtic llenguatge dels símbols. Com diu Vasari, tenia “una certa sagacitat penetrant en la recerca d’algunes rareses de la naturalesa”. En aquest sentit, era un pintor del seu temps, emprant els elements naturals amb un contingut moral i educatiu, i buscant traslladar al seu poble una mirada transcendent. I quan va llegir De rerum naturae, gràcies a la colossal descoberta de Poggio Florentino, va quedar tan enlluernat que li va dedicar un quadre superb, que es conserva al Metropolitan de Nova York. Porta per títol Escena de caça, i il·lustra el passatge de Lucreci en el qual aquest imagina els orígens dels homes: “Les armes antigues foren les mans, les ungles i les dents, i també les pedres i les branques, esqueixos de les selves, i la flama i el foc de seguida que foren coneguts”. I, en efecte, en aquella “escena de caça” pinta els homes en el bosc, mig faunes mig humans, lluitant amb ungles i dents contra les bèsties ferotges.
Per tant, rere la pintura de Piero di Cosimo hi ha un profund coneixement de la història natural, dels seus símbols i misteris. Però també una visió avançada al seu temps, i en molts aspectes recorda la intel·ligència sublim d’Albrecht Dürer. En un tondo prou desconegut, que es conserva al MASP (Museu de Arte de São Paulo), titulat Verge amb Nen, sant Joan Baptista i un àngel, el pintor retrata l’escena d’una manera molt botticeliana. Vora la madona i el Nen, hi és Joanet, al qual Maria dedica una càlida i enyoradissa mirada, acaronant-li la galta amb estima. En un plànol posterior, sobre una roca, també pinta un ocell que fita un gran cuc. L’estudiosa de l’art Mirella Levi d’Ancona, en Lo zoo del rinascimento, va escriure que es tracta d’un cuc de seda, i ho vincula amb l’obra Mundus symbolicus de Filippo Picinelli, que relaciona aquest cuc amb la figura del Baptista: “El cuc de seda crea el seu propi capell estant ell dins; de la mateixa manera sant Joan Baptista va causar la seua pròpia presó i mort predicant contra la vida dissoluta d’Heròdies”.
D’aquesta manera, aquells dos nens tindran un final tràgic i sanguinolent: un, decapitat per una intriga amorosa; l’altre, en el terrible suplici de la creu. Volia Piero di Cosimo suggerir allò? Segurament no, perquè aquell cuc no és un cuc de seda. Ah, ja passen aquestes coses entre els primmirats estudiosos de l’art! En realitat, es tracta de l’eruga de la papallona de la mort, fàcilment distingible per la seua gran mida (més del doble que un cuc de seda) i per l’apèndix caudal granulat, perfectament pintat per l’artista. Resulta sorprenent que ningú no ho haja remarcat fins ara, i que aquella extravagant tesi del cuc de seda haja estat tan plenament acceptada. En el seu tondo, Piero di Cosimo enfronta un ocell (que representa Crist) al malèfic cuc de la papallona de la mort, a la temuda Acherontia atropos, símbol de mal averany. I oposant aquests dos símbols, suggereix el triomf del bé enfront del mal.
Quin quadre més extraordinari! Piero di Cosimo és el primer a pintar aquesta espècie, com Dürer és el primer a fer-ho del cérvol volant, en la seua famosa Adoració dels mags. Anys després, el pintor italià apareixeria mort en estranyes circumstàncies, i Vasari ho relacionaria amb la seua vida desarreglada: “Vivint excèntricament amb les seues extravagants fantasies, va arribar a tal punt, que un matí va ser trobat mort al peu d’una escala, l’any 1521”. Però, a hores d’ara, els estudiosos pensen que fou una víctima més de la pesta bubònica, que va assolar Florència, l’any 1522. Aquell mal absolut que també va ser descrit excepcionalment per Lucreci, en De rerum natura.
