Dilluns, 25 d’abril de 2022. Tres-cents quinze anys des de la desfeta d’Almansa; allò que al palau de la Casa d’Alba a Madrid titllen obertament de “victòria d’Almansa”, un fet tan evident com colpidor i brutal que encara no ho he pogut pair. L’efemèride coincideix de manera gens casual amb una altra fita important: la reobertura del diari La Veu. Ara, de nou, com a La Veu del País Valencià. Una petita victòria, si es vol, en la data clau de les derrotes nostrades.
Dos anys, tres mesos i 24 dies després, el diari digital en valencià torna amb el suport de centenars de lectors agermanats, un farcell d’il·lusió i l’escepticisme obligatori després d’una intrahistòria que combina tots els elements més tèrbols que resten soterrats sota l’atmosfera encegadora del País Valencià botànic. Una història d’incompliments de promeses, d’incoherències polítiques, de covardia i, per què no dir-ho, de censura i un punt de traïció. Caldrà, doncs, començar pel principi i, com diria Carles Porta, mirar de posar llum en la foscor.
El recorregut de La Veu del País Valencià arranca l’1 de gener de 2013 a la Ribera. L’advocat Moisès Vizcaino, idealista, militant i entusiasta, somia amb la creació d’un diari digital progressista, 100% en valencià i amb vocació de país. Amb una mirada llarga del Sénia al Segura que s’estén inevitablement cap a la resta dels Països Catalans. El projecte comença d’una manera modesta, entre l’amateurisme, el crowfunding i la voluntarietat, sota la direcció de Xavi Pérez, l’encadenament amb el món del periodisme professional. En 2014, esdevé una cooperativa i, amb aquesta tela apedaçada, posen fil a l’agulla fins a 2016, tot sobrevivint els darrers anys de putrefacció del règim del PP valencià i l’arribada del primer Botànic.
Al llarg de 2016, es desenvolupen una sèrie de converses a tres bandes amb La Veu del País Valencià en el centre: o professionalització o tancament. I la segona opció era inacceptable. El conseller d’Educació, Vicent Marzà, encara molt proper a la seua època de militància de base, n’exerceix de catalitzador. Es posen en contacte el mateix Vizcaino, un grup de periodistes preocupats per la necessitat d’impulsar un mitjà diari potent en valencià (veníem de l’enèsim fracàs amb L’Informatiu) i membres d’un partit polític, d’estricta obediència valenciana, per a mirar de confluir. La idea no era fer un diari de partit, és clar, però sí impulsar un mitjà que, per tarannà, visió i ideologia, lògicament, havia de coincidir per força amb els postulats del valencianisme, del més moderat fins a l’independentisme. Una mena de casa gran del valencianisme mediàtic que partia d’una idea clau: la dreta i l’esquerra espanyola tenen els seus propis mitjans afins... I nosaltres? Què en tenim? Doncs, això.
La confluència va ser possible en febrer de 2017, però a costa d’un preu altíssim. Per a poder engegar-ho tot, La Veu del País Valencià havia de professionalitzar-se (obvi!), traure temes propis (natural...), obrir una redacció física a València ciutat (comprensible, si més no), assumir un nou director pactat (s’entén que per la professionalització), renunciar al cognom “del País Valencià” (uf!), moderar certes línies editorials (a veure, un moment...) i censurar —sí, censurar, amb totes les lletres— determinats opinadors. Un últim punt, per cert, que no mereix ja ni parèntesi explicatiu.
La contrapartida era senzilla. El nou La Veu, el cost de manteniment del qual era d’uns 40.000 euros mensuals, necessitava una injecció de 150.000 euros i beneficiar-se d’una part esquifida (poc més de l’1%) de la publicitat institucional i les ajudes de la Generalitat, ara ja per a un diari digital professional en valencià i amb vocació i cobertura de país. Xifres modestes, per tant, més que justificades.
L’última data clau de la història és el 14 d’octubre de 2019. L’editor Vizcaino es reuneix amb una persona del partit d’estricta obediència valenciana, avui molt ben col·locada al cim de la formació, per a demanar l’oxigen promès després de complir amb els requisits. Mai no hi va haver cap tipus de resposta. Un mes després, la maleïda casualitat va dur la gossada judicial i mediàtica a embolicar La Veu en una trama laboral, amb el procés català de fons, que va acabar amb el tancament del diari i un nou colp al patrimoni i la salut de Moisès Vizcaino.
El projecte —tan maleït com necessari— arranca de nou, però ara sense més lligams que lectors i agermanats. Amb el País Valencià per cognom. Lliure de càrregues i amb el convenciment que, per dir-ho a la manera fusteriana, “tot mitjà de comunicació que no fem nosaltres, serà fet contra nosaltres”. Tot i que alguns siguen tan pocatraces, inconscients o covards com per a no adonar-se’n.
