Perdre la perspectiva anul·la la comprensió del context. I condueix cap a la injustícia. Fa uns quants anys, amb una barreja de tristesa i indignació, molts contemplaven les actituds senils d’un sector minoritari, però nombrós. Qualificaven, de forma unilateral, com a anormals els qui no eren com ells. Comptaven amb el suport del principal partit de l’oposició –avui del Govern estatal–. I amb el de tots els aparells mediàtics corresponents, que desprenien aquell fum d’irritació. Justificada, és clar. Al cap i a la fi, perillava la família, la procreació, la decència i la dignitat dels menuts, incentivats a caure en la perversió. Els normals, els de tota la vida, creien patir un apartheid. Entre més coses, perquè ells no tenien el seu dia. I per tant, no podien celebrar res.
Una dècada després, el mateix partit que un dia s’erigí en representant de tots aquells discriminats, avui també se suma a les reivindicacions del col·lectiu LGTBI. Amb matisos, això sí. Encara mantenen les formes. Destaquen la presència d’algun homosexual entre les seues files per aparençar tolerància i diversitat. Continuen, però, sense permetre que aquestes excepcions –irremeiablement consentides– destaquen per ser excessivament cridaneres. Perquè continuen sumant un bon grapat de vots dels sectors més reaccionaris. Ells saben acontentar tothom.
Saben moure’s amb fermesa en terrenys pantanosos i caminar en una direcció sense topar amb el més petit entrebanc de la discrepància interna. Perquè es conjuren sota consignes que poden ser tan contradictòries com necessàries. I per tant, indiscutibles. Perquè no cauen en la trampa assembleària de la discussió interna –i eterna– dotada d’infinites perspectives que volen matisar el detall de la particularitat de l’objecte que forma una petita part del tot que, al remat, és intranscendent. Al mateix temps, els altres ho fan, es divideixen i perden suports i simpaties. I mentrestant, la dreta tanca files per ser fidels a la seua única ideologia: protegir les elits benestants en les parcel·les de poder. Després de tot, són coherents. Només han d’adaptar-se al medi. Ho saben. I el canvi de discurs no els enrogeix. L’assumeixen. Són experts a canviar de jaqueta i de discurs per mantenir-se en les llotges més decisives. I no hi troben oposició a dins, perquè tots en són conscients.
Avui, llevat de tertulians provocadors i de tuitaires polèmics ocasionals, la dreta evita criminalitzar els diferents. Almenys, amb els discursos bastos de fa una dècada. La festa de l’Orgull ha acabat sent rendible fins i tot per a ells. És l’aparador més adequat per mostrar la faceta més desimbolta, humana i pròxima d’aquells que només acostumen a forçar la formalitat més immaculada. Allò que arribà a ser la diana de les seues ires avui és una festa més. I esdevé un altre exemple de transversalitat desvergonyida que, no debades, és la mostra de com un corrent –al cap i a la fi plural– és capaç de mostrar-se unitari. Sense revelar els matisos de la divisió inevitable. Sense reflectir les particularitats susceptibles de deseiximent. Sense fragmentacions contraproduents.
Alhora, aquest viratge descaradament dissimulat –com tants altres en la dreta– també és un triomf parcial d’aquells que gràcies a expressar les seues reivindicacions amb alegria desacomplexada han convertit la seua festa en la de tots. Cal no oblidar, però, qui ha lluitat per continuar avançant i qui ha aturat l’evolució social fins que no ha tingut més remei que cedir en contra de la seua voluntat.
