La setmana passada vam saber que Manuel Bustos, exalcalde de Sabadell, havia obtingut el tercer grau i, per tant, només haurà d’anar a la presó a dormir entre setmana i podrà passar els caps de setmana sencers a casa seva. Bustos acumula diverses condemnes per casos de corrupció, tràfic d’influències i per altres tipus de delictes. Mostra exemplar d’un ús caciquil de les institucions municipals, la menor de les seves martingales és arribar a la baixesa de pressionar els agents de la policia per tal que retiressin multes d’aparcament a alguns familiars seus. Per més que es castiguin aquestes pràctiques, les penes mai seran suficients per restablir la confiança de la ciutadania amb la política. L’acció dels moltíssims Bustos repartits en l’espai i el temps ha obert una escletxa de descrèdit i recel que potser mai s’arribarà a soldar.
Evidentment, el tercer grau és un dret que tenen tots els presos un cop han complert tot una sèrie de requisits. El que sorprèn del cas de Bustos és que la decisió d’atorgar-li ha estat presa des del departament de Justícia i contra el criteri de la Junta de Tractament de la presó de Lledoners, que és qui hauria de determinar si el reu està en condicions de sortir al carrer o no. Per tant, sembla que algú té un especial interès en aconseguir que Bustos obtingui beneficis penitenciaris abans que li pertoquin. Fins i tot la Fiscalia ha recorregut aquesta decisió per considerar que Bustos “encara minimitza els delictes de corrupció” i “només els reconeix parcialment”.
Essent aquest un afer tan greu, sobta que no sigui encara motiu d’escàndol nacional. Hi ha alguns factors especialment pudents, per sospitosos, en tota aquesta història. Tant la consellera de Justícia com l’exalcalde corrupte són de la ciutat de Sabadell i bona part de la seva carrera política ha transcorregut al número 1 de la plaça de Sant Roc de la cocapital vallesana. Lourdes Ciuró va ser regidora de l’Ajuntament de Sabadell entre 2007 i 2011, coincidint durant tot aquest període amb Bustos com a titular de l’alcaldia, i encara va tornar a repetir en el càrrec a partir de 2019, fins que va deixar l’acta de regidora amb el seu nomenament com a consellera de Justícia.
Encara més: durant l’actual legislatura el grup de Junts per Catalunya de Sabadell ha estat exercint de soci del govern socialista de la ciutat –és a dir, del mateix partit que Bustos– sense entrar a formar part de l’executiu. El successor de Ciuró, Lluís Matas, ha continuat complint amb aquest paper amb total satisfacció i convicció: “el govern Farrés està complint amb nosaltres al 100%”. Entusiasta de la fórmula de la sociovergència, Ciuró es va mostrar oberta a replicar-la a la Generalitat de Catalunya. En una entrevista a Nació Digitald’aquest passat mes de març feia la següent reflexió: “Junts i el PSC a la Generalitat? No ens autoexclourem del terreny de joc”, unes paraules que li van costar una desautorització del seu propi partit.
Potser aquests detalls que ara hem anat repassant poden ajudar a entendre que es propini un tracte tan benèvol a Manuel Bustos, passant per sobre dels tècnics i contra el criteri de la Fiscalia. Les sospites tenen un pes suficient com perquè, com a mínim, s’hi presti atenció i s’investigui. En cas de ser aquesta la motivació, ens veuríem obligats a especular sobre quina és la contrapartida en aquest intercanvi de cromos. ¿Un acord de govern local després de les eleccions de 2023 o algun altre premi que encara no podem endevinar i que va més enllà del terme municipal?
Si fos així, estaríem davant d’un mercadeig especialment vergonyós del qual se’n desprenen unes quantes lliçons abominables: que els polítics corruptes reben tractes de favor, que la fan i no la paguen –o la paguen menys que la resta de mortals–, que es tapen les vergonyes entre ells, que trafiquen amb allò que és de tothom, que són cínics i barruts... Tot de sentències lapidàries que són llenya pel foc de la desconfiança dels ciutadans vers el sistema democràtic.
