Hi va haver un temps en què els llops campaven al llarg i ample del país. De la plenitud fins a la seva total extinció. Fa un segle va ser abatut el darrer llop a la Terra Alta, a Horta de Sant Joan. Ara, ha tornat tímidament. De fa prop de 15 anys que tenim notícies que torna a trepitjar Catalunya. Tot i que no consta que es reprodueixi ni als Ports, ni al Pirineu, ni a cap de les serralades del país que antany eren el seu espai vital. Almenys, per ara. El gruix dels avistaments han tingut lloc a la Serra del Cadí-Moixeró, a tocar de la frontera. I ocasionalment al Moianès, a Castellterçol, a només 50 quilòmetres de Barcelona. Fins i tot als boscos del Vallès Oriental.
Si fos veritat, com asseguren els abrandats partidaris de la seva reintroducció, que ajudaria a regular la població de senglars, no seria mala cosa. El que tenim ara a mig Catalunya són partides de caçadors que intensifiquen les batudes periòdiques a mesura que les poblacions de senglars són considerades plagues, destrossen els conreus i provoquen accidents quan són atropellats.
L’Andreu Pujol Mas, tan erudit com didàctic, ens explica la presència del llop al Montseny en un dels capítols de ‘101 anècdotes del Montseny’, un volum editat a tot color per l’Editorial Efadós amb profusió de fotografies. L’evidència que el llop havia colonitzat el Montseny durant segles és una constant llargament documentada i alhora ho demostra la toponímia més que no pas la memòria oral. El llop, que hi era per tot al Montseny, va ser exterminat d’aquests paratges al segle XIX. Si bé algun testimoni de transmissió oral afirma que encara se’n podien observar vers el 1910 al Tagamanent.
L’Andreu Pujol és de Breda, de la Selva, i entre moltes d’altres coses, ens explica que un dels motius que va propiciar l’extermini del llop van ser els atacs mortals a la mainada per aquelles contrades. Aquells llops devien passar gana, en efecte no s’explica la gran quantitat de víctimes humanes que van causar en pocs anys. La mortaldat va justificar una cacera d’extermini que va acabar definitivament amb la presència del llop al Montseny durant almenys un segle fins que un exemplar s’hi ha tornat a endinsar. Probablement, esporàdicament. Els exemplars que es van escapar de les caceres o van caure en una trampa parada pels mateixos caçadors o van ser víctimes de l’estricnina, un verí molt comú a l’època i mortal de necessitat.
Matar el llop tenia recompensa, tant com 20 pessetes per una femella i 15 per un mascle. Matar la femella estava més ben pagat, prova de la voluntat d’eradicar el llop, perquè sense femelles no hi havia continuïtat de l’espècie. Però no era només el llop. Per una guineu 10 pessetes. Per un linx, fagina, gat muntés o turó 3,5 pessetes. Per una au de rapinya més grossa que un milà es pagaven 4 pessetes. I si era més petita se’n pagaven 2. Eren quantitats molt importants aquells anys, més que la setmanada habitual a l’època.
Que es perseguís fins a l’extermini tot tipus d’animals depredadors s’explica pel cost que tenia per a una família si se li cruspien els animals de granja. O si li feien malbé la collita o l’hort. O si li entraven al rebost. Era també supervivència. Si hi afegim que el llop devorava nens i nenes s’entén que s’incentivés matar tota bestiola que fos considerada una amenaça per als humans. No és cap secret que avui els principals detractors de la reintroducció del llop a Catalunya són els ramaders, que són també els principals opositors a la tornada de l’os bru. Perquè també en són els principals perjudicats. El bestiar domesticat és més vulnerable que el salvatge davant els atacs dels depredadors.
El recull de llegendes, fets, personatges i històries de l’Andreu Pujol a ‘101 anècdotes del Montseny’ ens permet conèixer aquesta muntanya icònica que és aquest Montseny coronat pel Turó de l’Home, una serralada litoral que, si bé no és tan emblemàtica com Montserrat, sí que la supera en fauna i flora i en amplitud d’espais i contrastos. I ens permet també recordar com era, com ha desaparegut part de la fauna que un dia podria tornar. Com el llop. També desmentir algunes prediccions. Les fotos de principis de segle, quan va caure el llop, també ens permeten veure que allí on avui hi ha boscos aleshores hi havia un erm. Mai com ara, ens recorda en Pujol a les presentacions del seu voluminós exemplar, hi havia hagut tanta massa forestal a Catalunya.
Una de les virtuts del llibre d’en Pujol és que pot llegir-se per capítols que no guarden cap relació entre si mateixos que no sigui la referència del Montseny, Reserva de la Biosfera per a la Unesco. Hi aborda tots els àmbits, des de personatges que s’hi han criat fins als rius i rierols que el solquen, una de les grans diferències amb Montserrat i el Montsant. Dues serralades menys feréstegues i a tocar de grans nuclis urbans.
Encara que la major de les virtuts de ‘101 anècdotre del Montseny’ és l’esforç del savi de Breda per glossar un anecdotari tan ric i divers que no només ens permet conèixer i reivindicar un tros del país i la seva gent, sinó que permet garantir tot un llegat que d’altra manera podria quedar en l’oblit.
