Avance per una senda cap a la fageda del Retaule, al bell mig del Parc Natural d’Els Ports. El dia és clar, i els farallons calcaris del barranc de la Fou contrasten en el cel blau intens, amb núvols esfilagarsats emportats pel vent. El totestiu refila a les branques nues dels roures valencians, amb les macarulles pengim-penjant, i la senda està puntejada per les violetes i anemones, que sobresurten entre la pinassa banyada, com petites joies florals. Els boixos donen al camí una consistència atapeïda, verda i groguenca, i les aurores (Anthocharis euphenoides) es creuen amb el seu vol en ziga-zaga, freturós i elèctric, deixant un estel de groc i vermell en l’aire. Algunes s’aturen als romers florits, altres als corners, que esclaten en flors blanques estrellades. Ha plogut molt aquests dies passats, i el Salt de Robert xorra en una cascada majestuosa, donant lloc al riu impetuós de la Tenalla, que ressona entre els congosts de les muntanyes. Tot plegat la sensació és de natura plena i intensa, de renovació i de vida.
Camine a poc a poc, i després de passar el Pi Gros, arribe a la Font del Retaule, que raja com mai, sota l’ombra d’un teix. Allí veig un rodal de prímules (o primaveres), bledanes i florides, amb aquelles floretes delicades, una mica campanulades, d’un groc macilent i distingit. Potser no hi ha flor més delicada i humil. El seu nom llatí fa referència a ser “la primera”, la primera a florir a la primavera. I per això, en la iconologia cristiana, se l’atribueix a l’Encarnació de Crist: “Haec est Iesse virgula/ Ex qua veris primula/ Gloriosa prodiit”. I, per això també, el monjo cistercenc Guillaume de Deguileville, en Le Pèlerinage de l'Âme, un llarg poema d’onze mil versos, va descriure la Verge Maria coronada de prímules. Fins a convertir-se en la flor mariana més estimada, per la seua puresa i humilitat: “Gratulare, o Maria / Florum veris prímula”, i fins i tot oposar-la a la rosa: “Fructu flos non deflorescit / Et aeternum non marcescit / Veris rosa primula”.
Ho pense mentre m’endinse pel camí de la fageda, on les prímules creixen a les dues bandes, com en una mena d’ofrena floral. Els faigs van obrint les seues fulles translúcides, delicades i prisades, com faldes de ballarina. Tot pren una encarnació àuria, amb la llum filtrada per aquelles fulles d’un verd elèctric. Aquella fageda és la més meridional d’Europa, un relicte botànic ple de valor naturalístic, però, a més a més, tot aquell ambient arredossa un encanteri especial, una atmosfera seràfica i pura, que amera l’ànima. Avance en silenci fins a arribar al Faig Pare, aquell faig monumental, de branques torturades i arrels laocoontians, que creix arredossat en una de les faldes del camí, com en una capella natural. Les prímules s’estenen fins als seus peus, com celebrant que el vell faig, arbre evitern, ha començat a brostar un nou any.
Veig també algunes aurores volant pels encontorns: també són les primeres papallones a aparèixer, i aviat pondran els ous en les biscutel·les o herbes de Santa Llúcia, i les seues larves es nodriran durant uns pocs mesos, fins a fer el capoll en un lloc arrecerat de la planta. I esperaran fins a l’any següent, passant els freds mesos d’hivern en estat de crisàlide, suportant el gel i la neu, per a emergir del seu refugi els primers dies càlids d’abril i celebrar l’arribada d’un nou cicle de vida. I allí, als peus del Faig Pare, pense en aquesta misteriosa renovació de la vida. I com aquest arbre estimat haurà viscut tantes i tantes primaveres, envoltat d’aurores, prímules, violetes i anemones. Aquell espectacle, toujours recommencé, del ressorgiment màgic i inexplicable de tot.
