Fa ara deu o quinze anys, per a molts dels qui seguíem l’actualitat política des del País Valencià, Catalunya era un territori referent en molts casos. La corrupció ostentosa de què es vantaven els governants valencians contrastava amb el seny aparent dels seus homòlegs del nord. Tot i que després sabríem que molts polítics catalans també haurien de retre comptes davant la justícia –res a veure, això sí, amb el que passava per ací baix–, no era difícil trobar un referent en què emmirallar-nos davant tanta misèria a casa nostra.
Passats els anys, i vist tot amb perspectiva, el cert és que aquella idealització era comprensible i justificable, però es demostra que això d’idealitzar sempre, sempre, és un error. S’ha vist amb l’acolliment de la Copa de l’Amèrica, esdeveniment en què s’han implicat un govern català liderat per Esquerra Republicana, que fa una dècada i mitja s’erigia com la gran esquerra alternativa de l’independentisme català; i per un Ajuntament presidit per Ada Colau, que va assolir tal enorme quota de poder després d’anys projectant-se com a activista carismàtica. Segurament Barcelona no cometrà els mateixos “errors” que València, però la imatge d’una ciutat saturada de turisme i de transcendència internacional assumint un esdeveniment elitista i prescindible no deixa de ser trista.
Mentrestant, la Catalunya Nord es referma com a territori lepenista després de les eleccions franceses i trenca, per enèsima vegada, amb la imatge falsa que el processisme més romàntic ha volgut reflectir d’aquest territori aprofitant esdeveniments històrics, però excepcionals, com la rebuda multitudinària al president Puigdemont per part de les autoritats locals. Mallorca respira alleugerida per l’allau de turistes que han visitat l’illa aquesta Setmana Santa i les administracions s’obliden d’aquell intent de reformular el turisme per fer d’aquest sector un actiu sostenible. L’arribada de Feijóo al PP estimula la tendència positiva del partit en intenció de vot i fa més probable l’arribada de l’extrema dreta de Vox a institucions com les valencianes o les espanyoles. L’esquerra continua sent víctima d’una manca de relat en ciutats com Alacant, on els vells aparells continuen controlant les grans estructures de partits com el PSPV i condemnen l’alternativa política a restar en l’oposició durant la pròxima legislatura mentre el PP, Ciutadans i Vox aproven una ordenança local que permet multar els sense sostre per dormir al carrer. Ordenança que desperta les crítiques, fins i tot, del bisbe d’Oriola, conegut precisament per defensar una ideologia ben allunyada del progressisme. A Oriola, per cert, la crisi local que ha acabat amb l’alcaldia del PP pot ser flor d’un dia, i Vox pot aprofitar la divisió interna d’aquest partit al municipi per fer-se amb l’alcaldia després de les pròximes eleccions locals a la capital d’una comarca històricament conservadora, tot i ser la del poeta Miguel Hernández.
Davant d’aquest panorama, els referents culturals tornen a empentar-nos cap a l’optimisme. Sorgeix l’art Carla Simón, reconeguda a la Berlinale gràcies a una pel·lícula que denuncia els problemes i l’abandonament de les zones rurals. Ella parla d’Alcarràs, al Segrià, però som molts els qui hem vist en aquest poble territoris com el del Bacarot, a Alacant; com l’interior de la Marina, del Vinalopó, de l’Alt Millars, del Pirineu i de tantes altres zones despoblades, víctimes de la desatenció, i no de les oportunitats que podrien oferir. Alcarràs és el reflex d’un mode de vida en extinció, d’un imaginari que molts dels que vindran ja no tindran, d’una alternativa cada vegada més inexistent, d’un abandonament que ens condemna a tindre les grans ciutats com a grans presons, com a mode imposat de vida.
La pel·lícula és una denúncia, però també és una referència cultural nova, que ens anima a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, a reivindicar el nostre passat, a defensar referents que hem anat perdent per poder anar recuperant-los i qui sap si a obrir una finestra cap al futur.
És la cultura, és el talent, són les ganes de fer coses les que han fet que aquest país, malgrat totes les adversitats, que són moltes i constants, haja sabut resistir i desenvolupar-se en un context hostil. I malgrat els esdeveniments que ens instal·len en el pessimisme, la cultura sempre hi és per regalar-nos un alè d’esperança i per recordar-nos que sempre tindrem un refugi que no podran destruir si els artistes, els creadors i el públic persisteixen en mantenir-lo i en fer-lo evolucionar.
