Aquesta setmana, des del Consell per la República hem fet públic el mecanisme que ens pot portar a fer una consulta referent a la voluntat que es facin, o no, uns Jocs Olímpics al Pirineu català l’any 2030.
En els moments que estem vivint, amb una repressió que no s’atura i amb judicis oberts i pendents de resoldre, amb l’escàndol dels casos d’espionatge conegut com a Catalangate, amb uns posats per part del govern aragonès que no es fan estimar gaire... Tot plegat, un debat amb què, encara que es demanin els Jocs, si no els acaben concedint, haurà servit per dividir l’independentisme, dividit a les comarques pirinenques amb les pre-pirinenques, discutir-nos amb el veïnatge de l’Aragó, i mentrestant, des del govern espanyol anar-les veient passar fent-se un fart de riure sense fer res ni bellugar fitxa.
Amb tot, en aquesta discussió no he vist mai a ningú parlar de què en poden pensar al Vallespir, al Conflent, al Capcir i a la Cerdanya (completa) que, sospito, també els hi hauria de repercutir en pro o en contra.
Per tant, i deixant clar que conèixer l’opinió de la ciutadania i posar urnes sempre ens ha agradat, ens cal esperar ara fins el 25 de maig per saber si la proposta de consulta aconsegueix recollir el suport del 5% de les persones registrades a hores d’ara en el Consell per la República (quines ganes tinc que es pugui dir Consell DE la República). I procedir a continuació a organitzar la consulta, segurament dins la primera quinzena de juny, amb una pregunta ben clara: Creus que s'han de fer uns Jocs Olímpics al Pirineu? I amb tres possibles respostes claríssimes: Sí / No / No ho tinc clar.
Abans de decidir-se per una de les tres respostes, i buscant la manera de poder fer una democràcia participativa i directa el màxim de responsable, ens caldrà aportar documentació que contingui les dues mirades, la positiva i la contrària; organitzar fòrums de debat presencials, telemàtics i híbrids comptant amb els Consells Locals per la República. Tot aquest procés és el que ens faciliten les eines digitals que tant hem hagut d’aprendre a utilitzar aquests darrers anys. Recordo que a l’inici del nostre exili molts feien somriures sorneguers quan parlàvem de “república digital”, i aquesta consulta és una demostració com podran votar persones sense haver d’anar a correus o a una ambaixada a fer tràmits de fa dos segles enrere i que continuen realitzant-se.
Si es recullen els suports necessaris farem la consulta, i aquesta haurà de ser entesa com una festa de la democràcia. Sigui quin sigui el seu resultat, ens agradi més o menys, hi hagi la participació que hi hagi. Sabent per endavant que molts mitjans de comunicació en faran riota o ens silenciaran, espero i desitjo que tots els actors i responsables públics en sàpiguen fer una lectura en positiu. Que vegin com les nostres urnes segueixen sent introbables i per tant no requisades. Que organitzar convocatòries d’eleccions, consultes i referèndums no ha estat, ni és, ni serà mai un delicte. Consegüentment, mai les urnes són per anar contra res ni ningú, sinó tot el contrari, són per saber quants som, quants tenim ganes de tirar endavant i quants volem un país modern, lliure i sobretot, que les distàncies geogràfiques ja no són barreres que impedeixin res a ningú, i ho dic pensant moltíssim amb el mig milió de persones que viuen en la diàspora catalana.
No voldria acabar sense citar el més gran tuitaire, nascut anteriorment a la invenció de Twitter, l’escriptor de Sueca, de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement, i us asseguro que ens cal fer-lo més viu i més present que mai, en Joan Fuster i Ortells, amb el seu conegut aforisme que deia: “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics”.
