No voldria semblar frívol, ni que minimitzi la gravetat del fet, però la realitat és que l’anomenat Catalangate —l’espionatge massiu de líders civils i polítics de l’independentisme català utilitzant el programa Pegasus, que té la particularitat que només pot ser adquirit per governs d’estat i serveis d’intel·ligència— no és, com sabem prou, la primera vulneració dels drets fonamentals que practiquen els poders de l’Estat —el Govern d’Espanya, en aquest cas— i gosaríem dir que ni tan sols la pitjor, si és que en qüestió de vulneracions de drets democràtics es poden fer gradacions de menys a més greu. Aquí s’han utilitzat els cossos policials per apallissar enmig del carrer els mateixos contribuents que paguen aquests cossos —quan duien a terme un acte com votar en unes urnes que podien no ser legals, però que en cap cas mereixien una resposta violenta. Aquí s’han utilitzat la magistratura i la judicatura per dur endavant una causa general contra l’independentisme que es va traduir en l’existència de presos polítics i exiliats, en la celebració d’un veritable judici farsa al Tribunal Suprem que, a damunt, es va voler presentar com la pedra de toc de la qualitat democràtica espanyola, i en l’obertura de centenars de causes judicials —encara en curs, moltes d’elles— que persegueixen ciutadans pel simple fet de defensar una determinada ideologia política. Aquí s’han utilitzat, novament, els cossos policials ja mencionats per elaborar falsos informes o per prestar falsos testimonis davant dels tribunals també esmentats. Aquí s’han arribat a fer servir organismes parajudicials o semijudicials, com el Tribunal de Comptes o la Junta Electoral, per desposseir els enemics de la unitat d’Espanya dels seus béns, o bé per inhabilitar-los dels seus càrrecs —maldament el càrrec fos de president de la Generalitat, com va succeir amb Quim Torra— a partir d’acusacions absurdes i construïdes ad hoc. Aquí els governants han fet oïdes sordes a les peticions, recomanacions i reconvencions d’organismes i entitats internacionals que denunciaven l’atropellament de ciutadans i representants electes —des d’Amnistia Internacional fins a Human Rights Watch, passant pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el comitè de detencions arbitràries de l’ONU, el Parlament britànic i una llista ben llarga de referents en la salvaguarda dels drets i llibertats fonamentals— a Espanya. Aquí hem sabut —no intuït o imaginat, sinó sabut— que els serveis d’intel·ligència de l’Estat, les anomenades clavegueres, han fabricat acusacions i proves i les han difós amb la col·laboració d’una premsa afí que ha fet un paper repulsiu de propaganda i difamació, als antrípodes d’allò que s’espera d’una premsa lliure i veraç que treballa per fer més sòlida una democràcia avançada.
Aquí han passat totes aquestes coses, i per aquest motiu, que el CNI hagi utilitzat la millor tecnologia disponible al mercat —pagada amb diners públics, això no cal ni dir-ho— per espiar independentistes és qualsevol cosa menys una sorpresa. Sí que és un escàndol, naturalment, perquè espiar adversaris polítics és una pràctica inacceptable en qualsevol democràcia digna d’aquest nom, i quan es fa i es descobreix, és motiu més que suficient perquè s’assumeixen responsabilitats polítiques en forma de dimissions, que poden arribar als presidents o als primers ministres.
Res de tot això no succeirà aquí, per diversos motius. Per una banda, perquè ERC, que és l’única força que pot pressionar el PSOE al Congrés, ja no és imprescindible per a Pedro Sánchez —ja en va obtenir l’aprovació dels pressupostos, que, per altra banda, s’havia de dur endavant. Sí que necessita, Pedro Sánchez, que no se li desbarati la delicada majoria des de la qual governa, i per tant, i perquè no sigui dit, possiblement faci algun gest, com ara accedir a convocar una nova reunió de la taula de diàleg: si ho fa serà un gest amb trampa, perquè Sánchez ha aconseguit que la taula de diàleg sigui, sobretot —o únicament— un instrument de divisió de l’independentisme. I aquesta mateixa divisió interna dels independentistes, amb l’afebliment que suposa per a les seves reclamacions i exigències, és l’altre motiu pel qual no podem esperar que el recorregut del Catalangate vagi més enllà del que solen tenir tots els escàndols democràtics a Espanya: uns dies d’ebullició, i després una ràpida caiguda dins l’oblit, tan aviat com esclati una altra polèmica —per corrupció, o pel que sigui— que acapari l’atenció dels mitjans i de la ciutadania. Ens hem acostumat a una democràcia precària i tramposa, i segurament aquesta és la pitjor notícia de totes.
