El Govern de Pedro Sánchez i el PSOE segueixen entestats a emetre el missatge que el PP s'entrega a la ultradreta, com a part essencial de la seva propaganda amb la vista posada en les futures eleccions del present cicle d'urnes que s'inicià amb els comicis de Castella i Lleó. Feia molt de temps que l'aparell propagandístic socialista –un dels millors d'Europa d'ençà que el creà Alfonso Guerra– no mostrava un esgotament tan clar del seu bàsic recurs-força.
No pareix que hores d'ara existeixi ni una possibilitat que el PP perdi un sol sufragi per aquesta “acusació”. La qual fou efectiva en l'anterior cicle electoral. Es basa en la por, un element clàssic per enganxar el votant tant o –en segons quines circumstàncies– més efectiu que la il·lusió. En un temps com l'actual, en què aquesta última brilla per la seva absència en tots els missatges polítics, l'excitació del temor resulta molt eficaç si se sap projectar de forma eficient. I a eficiència publicitària pocs guanyen a l'aparell socialista de contrainformació i propaganda. Però en aquesta ocasió està fent figa.
La tàctica de la por pot ser eficient en la forma que s'emet, però només es converteix en estratègia eficaç si el votant de l'adversari –destinatari de la campanya publicitària– és sensible al missatge. I és aquesta segona part de l'equació la que li està fallant ara al PSOE. Ja no existeix la por citada excepte entre aquells que mai no votaran al PP o a Vox, els quals, a més, ja no s'activaran per això tant com abans –la novetat del partit ultra era el ressort de versemblança del missatge publicitari– i, en conseqüència, el resultat final ha de ser força negatiu per als socialistes. Així que el missatge no és converteix tan sols en gairebé inútil als efectes perseguits, sinó que muta en perillós bumerang perquè, de fet, pot actuar com a excitador del sufragi dretà gràcies a la contestació que en fa, d'això, el nou líder del PP. El contrari del que voldria provocar, en resum.
L'errada socialista s'ha produït sobretot per la manca de lectura correcta del liderat d'Alberto Núñez Feijóo. El de Pablo Casado era tan feble, acomplexat i erràtic que qualsevol cosa servia per mantenir-lo a retxa. Era, de fet, la millor assegurança de Sánchez per seguir a La Moncloa. El gallec no té res a veure. Denota presència, consistència i prestància. Més, inclús, que el propi Sánchez. L'ha demostrada en diverses ocasions en aquestes setmanes que porta al front del PP. Mentre que Casado era incapaç de contrarestar el discurs de dependència de Vox, Feijóo l'assumeix amb naturalitat tàctica –encara que és obvi que no li agrada, com tampoc a Sánchez dependre de partits situats a la seva esquerra–, cosa que desmunta la crítica –perquè sap que no té capacitat erosiva– i fins i tot la converteix en un perillós bumerang contra el PSOE. “Deu ser una broma, no?”, li envergà Feijóo a una entrevistadora radiofònica enamorada dels socialistes quan li demanava per l'aliança amb el neofeixisme a Castella i Lleó. La deixà fora de joc. I el que era la típica pregunta del bon periodista progre per ajudar a la causa de deixar en evidència la perversitat pro ultra del líder del PP es convertí de cop i resposta en demolidora crítica a Sánchez: “què m'ha de dir ell, que està aliat amb la ultraesquerra, els independentistes i EH Bildu?”. No era la primera vegada que des del PP es deia quelcom així. Però sí que ho era, la primera, que s'emetia el missatge amb una vehement força orgullosa que, de fet, desmuntà la invectiva i reforçà la posició conservadora, tal i com demostra que ho celebrassin, entusiasmats, tots els mitjans de dreta –i es veié a través de les xarxes socials–, un resultat exactament contrari a la pretensió crítica.
L'actitud de Feijóo, cal repetir-ho, és possible perquè és ben conscient que no perdrà ni un vot per aquesta crítica de consigna progre. I és indiferent el que pensi cadascú sobre el fons –les aliances del PP amb la ultradreta i del PSOE amb els partits més a l'esquerra i l’independentisme–: la qüestió fonamental de l'anàlisi és que el gran recurs propagandístic del socialisme contra els conservadors no tan sols s'ha esvaït sinó que, molt pitjor per als socialistes, Feijóo l'ha sabut capgirar en contra de l'emissor.
Segur que la maquinària de contrainformació i propaganda del PSOE ja està pensant en canviar de tàctica. Ho necessita. I aviat, tal i com deixen clar totes –sense excepcions– les enquestes d'intenció de vot. Encara que sens dubte ara per ara existeix l'efecte demoscòpic explosiu a favor de Feijóo per la seva elecció i que segurament en el pròxim parell de mesos es matisarà el fenomen, els sondatges estan insinuant per primer cop quelcom potencialment letal per a les aspiracions polítiques de Sánchez. Que el nou liderat conservador, infinitament més sòlid que l'anterior, està en disposició de convertir en tendència consolidada que el seu partit i Vox superin la majoria absoluta. Si passat l'estiu es confirmés, es convertiria en el que es podria dir inevitabilitat demoscòpica. I davant això no hi ha res a fer. Va passar amb José Luis Rodríguez Zapatero, que quan anuncià que convocaria a urnes ja era massa tard perquè la inevitabilitat demoscòpica no tenia marxa enrere, i a pesar del candidat feble del PP, Mariano Rajoy, el que va passar fou que s'intensificà la caiguda del PSOE.
Que vagi alerta ara Sánchez. O rectifica aviat i amb contundència o a la tardor pot entrar en el pou de la tendència negativa consolidada, del qual ningú en surt.
