Quan Bill Clinton li va etzibar a George Bush pare la famosa frase “És l’economia, estúpid” estava resumint, amb la corresponent arrogància intel·lectual, un dels axiomes de la interpretació del món que ha estat vigent a Occident durant moltes dècades: que l’explicació veritable de tot allò que passa, de totes les actituds i les accions humanes individuals i col·lectives, està en l’economia, en els interessos econòmics confluents o confrontats. L’economia i els interessos econòmics són la clau real i objectiva de tots els problemes. I qualsevol altre factor que es faci servir per interpretar-los, les ideologies, les creences, les emocions, els sentiments, ens porten a una lectura ingènua, no “científica”. Perquè en el fons totes aquestes altres coses, menors, no són res més que un camuflatge o una expressió indirecta de l’única cosa realment important, que és l’economia. No són res més que una disfressa conscient o inconscient dels interessos. Per tant, creure que són les causes reals de les actituds i dels conflictes és una estupidesa. Les raons veritables, les de debò, són només les econòmiques. És l’economia, estúpid.
Aquesta convicció que només l’economia i els interessos mouen les persones i el món ha servit per analitzar el passat, però també per dissenyar i preveure el futur. Per exemple, el projecte d’unitat europea es va fer creant d’entrada un espai econòmic comú, un mercat comú, perquè si l’economia és el motor de la història, crear llaços econòmics garanteix que s’acabaran creant llaços polítics, emocionals i ideològics, perquè al cap i a la fi tots aquests són un producte de l’estructura econòmica. O per exemple, des d’Europa, i especialment des d’Alemanya, es va creure que si es generava una trama de relacions econòmiques positives per a les dues bandes amb la Rússia de Putin, a base posem per cas de comprar i vendre gas, aquesta xarxa impediria qualsevol conflicte greu entre les dues parts, que es necessiten mútuament. Però resulta que, en el primer exemple, després de construir l’Europa de l’economia, el projecte europeu està encallat o en retrocés, perquè no ha aconseguit generar un sentiment comú de pertinença, perquè les identitats i les ideologies diverses s’hi confronten, perquè no llueixen o es deixen de banda els valors i ideals sobre els quals dèiem que la construíem. I en el segon exemple, la trama de relacions econòmiques entre Rússia i Europa no ha impedit l’actual situació dramàtica a Ucraïna (que no és només un conflicte bilateral entre russos i ucraïnesos).
Potser no tot és l’economia. És molt, evidentment; però potser no tot. Potser per explicar les actituds de les persones i les seves accions no en tenim prou amb analitzar els interessos i menystenir les emocions, els sentiments i les idees. Que la butxaca explica moltes coses? I tant! Però no pas totes. Hi ha conflictes humans que, per ser entesos o per ser evitats, necessiten tenir present els efectes extraordinaris del ressentiment, de la supèrbia, de l’enveja, de l’orgull (i de l’orgull ferit). Hitler és fill de la crisi econòmica a la República de Weimar, però també és fill de la humiliació de Versalles o de la supèrbia racial o del rebuig als valors de la modernitat que alimenta un antisemitisme ancestral. I Putin és fill també de l’orgull ferit d’una Rússia que va perdre la guerra freda i el rebuig —que es produeix també en altres països de la perifèria europea— dels valors de la il·lustració i la modernitat. Totes aquestes coses es relacionen amb l’economia, però no en són necessàriament un producte ni un efecte.
En els anys trenta, Josep Carner —intel·ligent, lúcid i modern— feia de diplomàtic a Beirut i viatjava sovint al que llavors s’anomenava sobretot Terra Santa i on començava a haver-hi alguna tensió entre àrabs i jueus. En els seus articles a La Publicitat escrivia que aquestes tensions no anirien a més, no tindrien una llarga durada ni una gran intensitat, perquè en el fons els interessos econòmics d’uns i altres eren coincidents, els anava bé a les dues bandes. Era l’aplicació de l’economia com a exclusiu mètode d’anàlisi. La profecia, lamentablement, no es va complir. Perquè, a més dels interessos, hi havia les creences, els factors religiosos i emocionals, les identitats, els ressentiments, les enveges, l’orgull... I tot això participa també en el desenvolupament dels esdeveniments. No tant sols l’economia. Nosaltres podem cometre el mateix error reduccionista. No tant sols en l’anàlisi del passat —que seria relativament poc rellevant—, sinó en la construcció del futur. No, no tot és l’economia. I no és gens estúpid adonar-se que hi ha, al seu costat, altres coses que pesen. I que poden pesar molt.
