Confesso que fins fa quatre dies no havia escoltat la cançó «Muriendo De Envidia» del madrileny C. Tangana. No sabia, per tant, que l’havia gravada amb Eliades Ochoa ni que el geni cubà havia dit que el raper «maneja muy bien el flamenco, el trap y la música urbana» i que, per això, va pensar que «la unión de todo eso con el son cubano será muy fuerte». Tu diràs, si és «muy fuerte», quin esclat de bellesa, quina enrampada de ritme, quina alegria de ball.
A partir d’aquí, el desconeixement ve en cadena: ni sabia que havia estudiat Filosofia ni que havia treballat a un Pans & Company i a un centre de trucades de Vodafone ni que, després de LOVE’S i del festival mediàtic, s’havia tancat a casa sense Internet ni TV ni que després del retir havia iniciat tot de performances de màrqueting a les xarxes socials. L’únic que sabia és que havia sigut parella de la Rosalía i que a ell l’envoltava un nuvolet de polèmica. No tenia ni idea del cop de puny que li havia fotut a Nega ni del suport que Pablo Iglesias li va donar al raper de Los Chikos del Maíz (reconec que em va fer bastanta gràcia descobrir que, després de demanar perdó, C. Tangana hagués dir que Los Chikos fan negoci amb la imatge revolucionària d’esquerres, ell ho va dir, que no deixa de formar part de l’establishment i del capitalisme ultrasònic). Tampoc no sabia que s’havia pronunciat en contra de la monarquia ni que se l’havia acusat de vendre’s al dimoni per fer publicitat de Lacoste. Quina barreja. L’únic que havia pescat és que se’l titllava de masclista i amb això potser en vaig tenir prou per obrir les comportes de la meva mandra absoluta i per tancar-me a la meva torre d’ivori de pacotilla.
No sé si aquesta ignorància es deu al fet que estic a la parra i m’agrada afiliar-me a l’orgull de ser boomer o si el que ha passat és que aquests últims mesos he tingut massa feina a desplegar l’enamorament compulsiu per la música de Rodrigo Cuevas. Segurament és això, que la gran diva asturiana m’ha acabat de convèncer: l’amor més obert i més lliure no està renyit amb l’amor més romàntic, el compulsiu, el de revista, el possessiu i el que desperta coses tan lletges i humanes com ara l’enveja, la gelosia i el descontrol. És que és això, trobo: som animals dependents i la nostra feina d’espècie més o menys intel·ligent consisteix a fer que les cordes amb què ens lliguem per la pell i el cervell no s’enverinin del tot i a fer que l’amor no esdevingui una gàbia. Suposo que la nostra feina també consisteix a intentar no fer massa bandera amb el garbuix de prefixos amb què definim les històries de xiringuitos conjugals i de sexe: que si poli-, que si homo-, que si hetero-... Quina mania.
El traductor i poeta Arnau Pons em va dir que el queer deixa de ser-ho quan se’n parla des d’allò queer. I diria que sí, que la llibertat revolucionària del queer salta pels aires quan se la converteix en contingut d’acadèmia i en la nineta dels ulls d’unes institucions que a vegades la utilitzen per escombrar la consciència i afegir-se a la lluita preciosa dels qui reivindiquen un lloc per a les minories que han estat estigmatitzades i assassinades des dels confins de la història. Fer-ne negoci i pamflet, d’aquesta lluita, és directament vomitiu ¾i Rodrigo Cuevas ho sap.
Desconeixia que C. Tangana havia cantat una cançó que parla d’Enveja en majúscula. Encara que aquí les geloses siguin «las flores, las estrellas y la mar bella», és evident que parla d’humans, de la nostra tendència a voler tot allò que un altre posseeix i de la nostra aberrant sofisticació que fa que arribem a convertir en propietat les persones. Heus aquí una versió moderníssima de l’amor enfollit dels trobadors i del risc absolut de perdre els papers: «Nada me va a importar mientras tú te despiertes aquí a mi lao», arriba a dir. I «nada» és molt gros. Ni una guerra ni la sequera del món. Res no li importa si té la persona a qui estima al costat. Més egoista, impossible: ja ens poden atacar les deu plagues d’Egipte i ja es pot estar incendiant la barraca, que si tens ben arran algú a qui t’estimes, a la merda el desastre.
S’ha de ser molt valent per atrevir-se a mostrar-se com un autèntic guillat que estima, bé o malament, però tantíssim. S’ha de ser, fins i tot, irreverent: C. Tangana s’agafa al tòpic més bèstia (el de l’enamorat que està a punt de palmar-la si no té al davant l’enamorada i si no la pot posseir com qui posseeix una cosa) i l’explota per fer-ne una cançó que s’escoltarà per tots els racons del planeta. És bastant gros, escampar als quatre vents la humana feblesa de voler encadenar-nos i la punyetera desgràcia de ser animals que encara no saben no frenar un impuls violent. I això, depèn com es miri, això sí que s’acosta una mica al món queer i a un dels seus moviments: agafar el que és titllat de defecte per resignificar-ho fent una gran tombarella.
