Tot culer ha d’estar agraït per haver gaudit de Leo Messi. Les quatre Champions en un equip que semblava negat en la competició de clubs més important del món; els dos triplets; la rèplica quasi perfecta del “gol de todos los tiempos” maradonià; els anys de repassades, manetes i pallisses a l’etern rival, inclòs el 2-6 a cal Madrid; les set pilotes i les sis botes d’or; la xifra estratosfèrica de 50 gols en una sola lliga; el rècord de gols en un any natural; el primer gol —de vaselina i per partida doble— amb assistència de Ronaldinho, com qui lliura el ceptre en una cerimònia de successió reial; els tirs de falta a l’escaire una vegada i una altra; les assistències impossibles i els hat-tricks rutinaris; la samarreta blaugrana amb el 10 a l’esquena com a imatge de marca del millor jugador de la història... I més, i més, i més, que en diria Joaquim Maria Puyal, un altre crack de nivell sideral.
El protagonisme absolut que Messi va assolir al Barça tan dins com fora del terreny de joc, unida a la tradició maldestra del barcelonisme a l’hora de tancar els cicles gloriosos, feia previsible que la història tindria un final en què no tot serien flors i violes. La part fosca de l’era Messi va començar a covar-se en agost de 2020, amb un burofax en què el jugador expressava el seu desig d’abandonar el club i, finalment, després d’una pròrroga d’un any, amb la famosa roda de premsa marcada per les llàgrimes de l’argentí: “Ho vaig donar tot per aquest club, des del primer dia que vaig arribar fins a l’últim, mai vaig imaginar haver d’acomiadar-me perquè no ho pensava. Vaig fer tot el que vaig poder per quedar-me i no ha estat possible”.
El Barça té per davant molts anys en què l’efecte Messi planarà sobre el Camp Nou sense remei, per a bé i per a mal. Cal tot l’agraïment i reconeixement possible a la figura màxima de la història del club i roman la dificultat de —costa dir-ho— acomiadar-se’n i substituir-lo. De seguir endavant després d’una etapa pletòrica i, a ser possible, sense perdre allò que s’ha guanyat.
L’efecte Messi, però, no és exclusiu ni del Barça, ni del futbol, ni tan sols de l’esport. La presència abassegadora d’una personalitat fora de qualsevol paràmetre és un factor que es dona de tant en tant en molts àmbits, com la política, de la qual se’n pot treure molt de rendiment i que, al mateix temps, és ben difícil de gestionar. Sobretot quan comença a albirar-se el final. L’efecte Messi, a hores d’ara, té una rèplica clara a la política valenciana i, en particular, al valencianisme polític que encara encarna Compromís. L’efecte Oltra, de fet, ja és una realitat.
La vicepresidenta del Consell ho ha sigut tot dins de Compromís: un aire fresc que va insuflar vida a un sector ideològic que semblava negat en les eleccions, és a dir, en la “competició” política més important en què mai es passava de la fase de grups; els dos Botànics; la “denúncia de tots els temps” de la corrupció i les indecències com l’accident del Metro; els anys de repassades, manetes i pallisses al PP, inclòs el desallotjament d’un poder que semblava etern; la representació al Congrés i l’alcaldia de València; la xifra estratosfèrica de 19 diputats a les Corts; la contundència parlamentària i la gestió rutinària durant set anys; les samarretes reivindicatives, com aquell “Wanted Camps”, com a imatge de marca de la millor època electoral...
Ara, però, entre burofaxos judicials i nous horitzons polítics, Oltra farà tot el possible per quedar-se, però no està clar que siga possible. Potser Yolanda Díaz siga el seu PSG particular. Compromís, en canvi, com el Barça, ha de sobreviure-hi i tancar l’època pletòrica sense que l’efecte Messi se l’emporte per davant.
