El secretari general de Junts, Jordi Sánchez, ha anunciat que no optarà a la revàlida del seu càrrec orgànic al Congrés Nacional del partit programat pel proper mes de juny. La seva marxa esdevé un episodi més del desmembrament i del descontrol d’un espai polític que, anys enrere, semblava omnipotent. Possiblement és per aquesta aureola de ser els destinataris lògics del poder, forjada durant dècades, que les batusses internes postconvergents passen pràcticament desapercebudes a la premsa catalana. Contrasta amb el tractament que es fa dels episodis similars, fins i tot de menor magnitud, d’altres formacions polítiques. Aleshores tothom està ben informat de les famílies, corrents crítics, aliances i punyalades. Fins i tot es fan esquemes a doble pàgina, organigrames de fílies i fòbies i els articles d’opinió esdevenen temporalment monotemàtics. Només cal fixar-se en el cas recent del PP a nivell estatal i comparar. La realitat és que hi ha un espai que ha passat de 62 a 32 diputats, de primera a tercera força, que s’ha fraccionat en diversos grupuscles i ha canviat tres o quatre cops de marca en qüestió de pocs anys i encara fem com si fos una bassa d’oli. És un cas digne d’estudi.
Tornant al que comentàvem, Jordi Sánchez marxa i ho fa repartint llenya. Explica que en alguns lideratges de Junts “hi sobra vanitat”, en una clara referència a Laura Borràs, presidenciable a la Generalitat i presidenta del Parlament. Imagineu-vos que el secretari general de qualsevol altre partit deixés anar aquests dards contra el candidat de torn. Quin escàndol que hi hauria.
També hi ha hagut acusacions encreuades amb Josep Costa, exvicepresident del Parlament, i garrotades per Quim Torra. En aquest últim succés, ha tirat la pedra i ha amagat la mà en una entrevista a TV3: “Sé per què senyor Quim Torra no va ser president de l’Assemblea quan jo li vaig oferir”, deixava anar com insinuant que aquest no havia volgut assumir el càrrec per por a la repressió de l’estat o alguna cosa semblant. Que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions, de nou, sobre què passaria si el secretari general de qualsevol altre partit es dediqués a estomacar-se públicament amb un expresident sorgit de les seves files. El tema estaria uns quants dies obrint totes les portades.
Fos tal com ho diu Sánchez o no, aquesta masmàrria contra Torra ens serveix per il·lustrar un altre episodi lamentable de la política catalana recent. I és que la presidència de l’ANC, en teoria, no s’escollia per recomanació o endoll, sinó que havia de tenir alguna relació amb els vots emesos pels socis de l’Assemblea. La realitat és que els dos anys que Sánchez va ocupar el càrrec ho va fer sense ser el candidat més votat, en una maniobra de l’espai postconvergent per controlar l’entitat que se’m va ocórrer de qualificar de “males arts” en una entrevista que em va fer aquest setmanari. Tal afirmació va comportar que m’arribés una carta del mateix Sànchez recriminant-me la resposta, quan ara és ell qui explica públicament que es volien anar passant la presidència a conveniència. Ben poc se n’ha parlat d’aquesta jugada que va servir per utilitzar una associació teòricament apartidista per fer pressió a l’hora de forçar una llista única i, així, revalidar la presidència postconvergent de la Generalitat. Reflexionem, altra vegada, què passaria si el secretari general de qualsevol altre partit expliqués obertament la seva voluntat de traficar amb els càrrecs d’una entitat apartidista.
Mentrestant, el desgavell majúscul va passant sense pena ni glòria. Conceptes com “refundació” o “renovació” són assumits acríticament quan en altres cases es traduirien en mots terribles com ara “escissió”, “defenestrament”, “batalla” o “trencadissa”. Que els diaris de Madrid, amb el seu marcat biaix espanyolista, de tant en tant es dediquin a sucar-hi pa és el complement perfecte pel silenci autòcton.
