Començarem per sentenciar: el nus de l’afer de la llengua a casa nostra no són ni els percentatges de castellà a l’escola, ni els tribunals. El centre neuràlgic és que patim un conflicte lingüístic, que, en realitat, és un conflicte polític, nacional i territorial, no pas pel control només del Principat de Catalunya, sinó que, de fet, la qüestió de la llengua és un element més de la pugna entre dos models de societat, dues tribus enfrontades de fa segles per l’hegemonia del sud-oest d’Europa. La qüestió de fons, doncs, és quina metròpoli aconseguirà imposar-se per senyorejar la Península Ibèrica durant les dècades vinents: Madrid o Barcelona?
L’obsessió estantissa dels poders de l’Estat contra la llengua catalana, especialment ferotge en els darrers temps, només s’explica perquè darrere s’hi troba l’objectiu de provocar la reculada cultural i lingüística de Barcelona i la seva àrea metropolitana –fixeu-vos-hi que, en general, els castellans no fiquen el nas a la llengua de l’escola de Bellver de Cerdanya, de Bellpuig d’Urgell o d’Amer–. Es tracta d’una línia d’actuació més de l’Estat que forma part de l’estratègia global de promoure la decadència de la capital catalana, a fi i efecte, d’una banda, que el rol de Madrid sigui cada cop més preponderant, i, de l’altra, que com més “castellanitzada” es trobi Barcelona, més fàcil ho tindran els castellans per manar-hi i, així, acabar de convertir-la en una ciutat de província, vassall lleial i fidel de l’ostentosa i poderosa Vila de Madrid. El puertito del Reino.
Arribats aquí, doncs, el primer problema que tenim és que ni partits ni institucions catalanes estan disposats de debò a assumir aquesta realitat talment crua. Si ja en són pocs els qui accepten que existeix un conflicte lingüístic de tres parells de collons, encara en són menys els qui entomen amb tots els ets i uts que aquest conflicte lingüístic forma part d’una guerra que va molt més enllà de si l’Estat espanyol és un Estat lingüísticament i cultural tolerant o no. Que Madrid no vulgui empassar-se la llengua catalana forma part de la seva lògica política, econòmica i territorial, i, per tant, més valdria que deixéssim de fer el préssec cada cop que els pidolem que tinguin una altra actitud lingüística. És com si juguéssim un partit de futbol i demanéssim a l’adversari que procuri de no marcar-nos tants de gols. És així, per exemple, que costa molt de trobar polítics i dirigents que surtin a la palestra i expliquin al conjunt de la ciutadania, sense embuts, que si als catalans ens importa tant la qüestió de la llengua no és pas perquè siguem una colla de romàntics empedreïts, sinó que és, bàsicament, perquè el que volem és continuar manant a casa nostra, el que volem és continuar tenint el –poc– poder que encara ens queda i, si pot ser, ampliar-lo, i que la llengua no és pas sinó un mecanisme exquisit –i just– de controlar qui accedeix al poder. Punt. I dic que és un mecanisme “just” perquè és un passaport que tothom pot adquirir: tothom la pot aprendre, sense necessitat d’acreditar dnis, nacionalitats, ètnies, religions, sexes ni edats determinats. Només cal voluntat: tothom qui vulgui pot ser català i intentar d’accedir al poder, només n’ha d’aprendre la llengua i emprar-la.
El segon problema és que els pocs que es fan càrrec del conflicte lingüístic en realitat el circumscriuen només a “Madrid” i els poders de l’Estat, sense reconèixer que el conflicte el tenim també a casa nostra, als nostres carrers, escoles, centres de treball, botigues, bars, restaurants i el que faci falta. Al nostre país tenim gent que treballa incansablement per afeblir la nostra llengua, que és una manera d’afeblir Catalunya. No parlo del nouvingut de torn que no parla ni un borrall de català i, sovint, tampoc de castellà. No parlo tampoc del vellvingut amb poques possibilitats d’haver après la llengua per la seva situació de precarietat laboral i econòmica, per bé que, cal dir, en molts casos aquesta bona gent, tot i no saber-la parlar, tampoc no s’ha mostrat mai hostil envers el català. Parlo d’un gruix notable d’individus, molts cops nascuts a casa nostra, amb escola i sovint carrera universitària incloses, que mostren una sensibilitat lingüística tendint a zero i, el que és pitjor, una actitud de menyspreu notable. D’aquests n’hi ha una colla que són mestres, professors, infermers, metges, monitors d’esplai, entrenadors d’esports, funcionaris, cambrers, empresaris, advocats, periodistes, agents de seguretat, policies, etc. Són, de fet, pertot.
I el tercer problema és que, diguem-ho tot, fins ara tots plegats –començant per les institucions i poders públics– hem volgut mirar cap a una altra banda, perquè no fos dit que és veritat allò de les “dues Catalunyes”. En comptes d’explicar que no n’hi ha pas de dues Catalunyes, sinó que el que hi ha és “una Catalunya” –molt diversa i de mil coloraines, però amb un denominador comú, que és la llengua catalana– i “una-colla-d’espanyolistes-amb-ànsies-colonitzadores”, hem preferit de fer veure que no hi havia cap problema dins de casa, sinó que el problema era només “amb Madrid”. Essent sincers amb nosaltres mateixos, cal dir que, fins ara, la immensa majoria de tots nosaltres –governs inclosos, hi insisteixo– hem tractat aquests clars enemics de la nostra llengua que viuen amb nosaltres amb una condescendència desmesurada, per tal de no ser acusats de supremacistes, etnicistes, o ves a saber quines altres bestieses. Hem arribat a un nivell que el pobre transportista explotat que fa 15 anys que té la mateixa furgoneta dièsel perquè no té prou calés per canviar-la, aviat el considerarem un agent perillós per a la salvaguarda i protecció del planeta i un objectiu a abatre per tal de combatre el canvi climàtic; i, en canvi, pobres de nosaltres que gosem d’assenyalar el professor d’educació física de 33 anys que es nega a adreçar-se en català als nanos dins i fora de l’aula, malgrat haver nascut a Catalunya i haver seguit tota la formació en català i obtingut tots els certificats pertinents.
Aquest tercer problema em sembla cabdal per l’explicació de tot l’enrenou recent del català a l’escola. Com molt bé ha explicat aquests darrers dies el Secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, la Generalitat de Catalunya només tenia dues opcions per afrontar “l’embat” del 25% de castellà: no fer-hi res o fer el que s’ha fet. I què s’ha fet? El que s’ha fet és intentar que els “catalanets” puguem continuar pensant que vivim en un país on l’escola és en català a tot arreu, i els castellans no se sentin “agredits” (sic) i, per tant, puguin continuar fent el que han fet durant 40 anys: emprar la llengua que els roti dins i fora de les aules, sense gaire control ni mesures. És a dir, s’ha imposat la tesi que diu que “la gestió de la llengua vol grans consensos” –que és veritat en una situació de “pax linguae”, però no en un context de guerra de tres-cents anys per l’hegemonia d’un territori–, en comptes d’haver optat per la via d’entomar el conflicte: explicar que ens hem de menjar amb patates el 25% de castellà a l’escola –i prou de la dèria aquesta “que no es pot parlar de percentatges en els nous models educatius”...– però que aquesta “porcada” té un preu i, per tant, anunciar immediatament un seguit de mesures que tinguin com a objectiu clar i nítid de complicar la vida i l’existència de tots els individus, empreses, institucions, associacions i ens diversos hostils envers la nostra llengua, quelcom que el govern català pot fer –perquè així ho ha reconegut el mateix Tribunal Constitucional– i que no ha volgut mai fer fins ara “perquè això seria atiar el conflicte dins de casa”. No parlo només de garantir la presència de català en la resta de l’horari lectiu a tots els centres educatius de Catalunya, amb l’obertura d’expedients inclosos a tots aquells docents que s’hi neguin. També parlo, per exemple, de l’aplicació immediata de la Llei del Codi de Consum de Catalunya, i, per tant, de la imposició de multes a tort i a dret a totes aquelles empreses que es neguin a etiquetar en català d’acord amb el que diu la llei. Parlo de promoure i facilitar la denúncia ciutadana de tots els negocis, com bars i restaurants, que no ofereixen els seus serveis en català. Parlo, en definitiva, de fer allò que fins ara crèiem que no era positiu per a la llengua: esdevenir antipàtics envers els enemics, incomodar-los tant com puguem començant pels mateixos poders públics, per tal que, amb una mica de sort, vegin que a ells tampoc no els surt del tot a compte tanta hostilitat lingüística i, per tant, rumiïn la possibilitat de demanar d’asseure’s i parlar. En català, és clar.
