«La meitat de les cançons de heavy metal parlen de déu». Ho va dir l’escriptora Amèlie Nothomb en la roda de premsa de presentació de la seva Set (Anagrama, 2022), la seua particular visió -divertida, original i tremenda- de la figura de Crist en el seu últim dia. Arran de la pregunta d’un periodista («Per què tants escriptors francesos, últimament, escriuen sobre temes religiosos?»), Nothomb va respondre, al cap d’uns pocs segons: «Serà perquè a França no hi ha grups de heavy metal». Es va fer un silenci (al CCCB, on es feia la roda de premsa, i a milers de quilòmetres de distància, ja que una videoconferència duia les paraules de Nothomb a Mèxic, Buenos Aires i Santiago de Xile). Al cap d’uns segons, Nothomb va aclarir que, als països on sí sabien fer música heavy («Anglaterra, Alemanya i els països nòrdics», va esmentar), ja en parlaven els heavys («La meitat de les cançons de heavy metal parlen de déu») però a França no en sabien ni un borrall i havien de ser els novel·listes els que en parlaren.
El raonament sembla una excentricitat però, si has llegit Nothomb, saps que no diu les coses per dir. Per tant, cal un repàs mental d’urgència. La millor de Deep Purple? Smoke on the water. Pff. Res de religió, gràcies a déu. La millor de Led Zeppelin? Stairways to heaven. Mmmm. La millor d’AC/DC? Highway to hell! La millor d’Iron Maiden? Per a mi, Run to the hills, però diria que la més popular és The number of the beast... 666... Opa! Més del 50 per cent parlen de déu, el dimoni, del cel o de l’infern (que, al capdavall, és com parlar de Déu o de la no existència de déu, no?).
Però no ens precipitem: Ets més de protoheavy (Led Zeppelin i Deep Purple) que de Heavy metal, reconeix-ho. Reflexiona. El primer grup de Heavy metal? Black Sabbath! El seu primer disc i primera cançó? Black Sabbath. Com era? «Is it the end, my friend? Satan’s coming ‘round the bend». El grup més light? Europe. The final countdown! Bah, això no és ni heavy.
No estàs fent un estudi aleatori ni gaire científic. Si et diuen «no penses en un elefant», no et pots treure la trompa del cap. Només havies de pensar en heavy i no has deixat de pensar en déus. Ara se t’apareix aquella portada d’Iron Maiden d’una piràmide egípcia amb un dels seus... déus. Powerslave.
Anem a una llista de Spotify qualsevol: «Heavy Metal Classics». 50.000 likes. Deu ser bona. Vaig escoltant una a una. «Paranoid» (Black Sabbath), «The trooper» (Iron Maiden), «Ace of spades» (Motorhead), «Run to the hills» (és clar), «Fear of the Dark» (Iron Maiden)... després la cosa es diversifica (Metallica, Judas Priest, Megadeth, Guns N’Roses, Dio).
Mentrestant cerco a La Historia del Heavy Metal (Blackie Books, 2018), escrita per Andrew O’Neill, còmic i heavy britànic de cabells llargs, samarreta sense mànigues (negra, no cal dir-ho) i jupa texana o de cuir. El primer capítol és la història del blues/rock/pop més condensada i entenedora de les històries del rock/pop/blues que s’han escrit i s’escriuran. Com que és còmic O’Neill barreja informació i bajanades fàcilment destriables.
Entre les serioses n’hi ha de divertides: «El 2011 va córrer el rumor que podies entrar al cens de Regne Unit i canviar-lo per riure una mica. Deien que, si un nombre (indeterminat) de ciutadans, inventava, per exemple, la seua religió, el govern s’hi veuria obligat a reconèixer que aquella religió existia. És clar que allò era una mentida com una casa. Tanmateix, el resultat va ser que 6.242 persones van dir que la seva religió era el heavy metal».
Entre les bajanades n’hi havia de serioses: «Cada religió té el seu propi mite de la creació, i la del heavy metal té a Black Sabbath: I va succeir que, d’entre els inhòspits forns de les terres vetejades pel sutge, tres savis i un beneït neci van entrecreuar els seus camins». El neci era Ozzy Osboune, és clar.
I és que, per Andrew O’Neill, «el heavy metal va nàixer el divendres 13 de febrer de 1970: el dia que Black Sabbath va publicar el seu disc homònim». Compte! Divendres, 13!
Tornem a la llista. Cançons de la playlist «Heavy Metal Classics» que esmenten déu, el dimoni, els àngels, el cel o l’infern:
The ace of spades (Motörhead)
The number of the beast (Iron Maiden)
Hallowed by the name (Iron Maiden)
Master of Puppets (Metallica)
Black Sabbath (Black Sabbath)
Holy Wars... The punishment due (Megadeth)
Creeping death (Metallica)
Paeace Sells (Megadeth)
For whom the bell tolls (Metallica)
Fast as a shark (Accept)
Sabbath Bloody Sabbath (Black Sabbath)
Princess of the dawn (Accept)
The last in line (Dio)
Cowboys from hell (Pantera)
Rainbow in the dark (Dio)
Runnin’ withe the devil (Van Halen)
Metal heart (U.D.O.)
The wizard (Uriah Heep)
The sentinel (Judas Priest)
2 minutes to midnight (Iron Maiden)
Vint cançons entre les primeres cinquanta d’aquesta playlist reneguen, somien o tenen malsons amb déu. No és un cinquanta per cent. Només un 40%. Per poc.
D’acord. Pot ser és perquè és una llista de clàssics del Heavy Metal. Provem una de més moderna? Trio la que el mateix Spotify ha elaborat i que té cançons, fins i tot, de 2022: «Heavy Metal» de Spotify (617.000 likes): Les tres primeres, tres dianes: «Cold» (de Dream Widow), «Days of future past» (Iron Maiden) i «Into the black» (Lords of Black) en parlen d’una manera o altra. Després la cosa es refreda i, de les primeres trenta, només deu citen déu, els àngels o els dimonis (33%), tot i que «Life’s a bitch» (Accept) és un sonor mecagondéu i «Fear of the Fallen» (Helloween) parla dels «caiguts», «falsos sants i creients», etc.
Amèlie Nothomb no ha estat matemàticament exacta però s’hi ha acostat molt.
I és que ja ho deia O’Neill al seu pròleg, quan feia el llistat de «coses que sí són heavy metal i que ni tan sols són música». La primera són «els tancs» i la segona, «Satanàs». Crec que primer va el dimoni, O’Neill. Ja ho cantava Bon Scott, a l’infern sigui: «Hey, mumma / Look at me / I’m on the way to the promised land / I’m on the highway to hell» (Ei, mama / Mira’m / Estic de camí a la terra promesa / Estic a l’autopista a l’infern). Amb texans i samarreta negra sense mànigues, que allà fot calda.
Bonus Track:
Una playlist pròpia de Spotify amb les peces clau de les llistes esmentades i alguns exemples del heavy del país, començant pels grans Crim i el seu "Pare nostre que esteu a l'infern"; els Udol, que canten 'Invocació i Forja, amb "Els bons homes", sobre els càtars i el seus déus. I Los guardians del pont, Saüc, Golíat, Ratpenat, etc.
