Cada setmana em passo algunes hores al volant per temes de fenia. Cansada de les tertúlies i del futbol, que és el que em trobo a les hores que condueixo, m’he aficionat a descarregar-me els programes de l’«En guàrdia» que condueix l’Enric Calpena a Catalunya Ràdio. Dues dècades de programes sobre la història són una font infinita d’aprenentatge mentre travesso els paratges del Barcelonès, el Vallès i el Bages.
Just aquesta setmana, enmig de la revolta educativa que estem vivint (sí, m’atreveixo a dir-ne revolta, entre la constatació que la mobilització és molt àmplia en el professorat i l’esperança que tenim la capacitat de transformar el futur), he escoltat un capítol dedicat als filòsofs de la Grècia clàssica.
Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ètica i degà de la Facultat de Filosofia de la UB, recordava el mite de la caverna de Plató, el dels homes encadenats dins d’una cova que confonen la realitat amb les seves pròpies ombres projectades per un foc de terra: «Veuen només ombres, no veuen la realitat. Nosaltres estem en una societat semblant, veiem només una ombra, una irradiació, un enlluernament. Estem en un món força d’aparences, de més culte de la imatge que de la idea, del valor, del perquè o del sentit de les coses. Ens han estat immergint en un món de falses realitats».
Disto en molts aspectes de l’anàlisi de la realitat política i social que fa aquest filòsof, però coincideixo amb ell que vivim en un context en què ens indueixen a una percepció del que succeeix al món que sovint dista molt de la realitat. I els mitjans de comunicació i la indústria de l’entreteniment hi tenen una responsabilitat central.
Mentre escolto les reflexions arran del mite de Plató, se’m dibuixa a la ment la imatge del conseller d’Educació de Catalunya, Josep González-Cambray. Me l’imagino atiant les flames dins la caverna per generar una percepció de l’escola catalana que, com més va, més allunyada és de la realitat.
En arribar a casa, cerca al navegador. I em topo amb una piulada de Cambray sobre una trobada amb una entitat educativa que condensa la fal·làcia del conjunt del seu discurs: «Hem parlat de pedagogia, de reptes presents i futurs, i de la necessitat de seguir fent camí per a una escola pública, democràtica, feminista, social, verda i en català».
Escola pública? Els successius governs autonòmics han consolidat el model de doble xarxa pública-concertada que resta recursos a la pública, que hauria de ser la de totes, i afavoreix la segregació.
Escola democràtica? No hi ha processos participatius reals en la configuració i definició del model ni el currículum. Les direccions als centres educatius cada vegada tenen més poder i estan més allunyades dels claustres.
Escola feminista, social i verda? Com es pot parlar en aquests termes quan les escoles i instituts estan absolutament mancats de recursos per atendre la diversitat, fer acompanyaments o fomentar l’esperit crític? I hi ha una temporalitat i inestabilitat enorme de les plantilles que deixa en paper mullat totes les proclames.
Escola en català? Ho diu sense vergonyes el dia que ERC, JxCat, el PSC i els Comuns han anunciat que es carreguen la immersió lingüística amb un decret que deixa soles a les escoles per fer front a la sentència del 25% i per atendre una enorme diversitat que només es podrà fer seu el català si és llengua vehicular a les escoles.
Davant dels despropòsits que està fent aquest militant d’Esquerra Republicana al capdavant de la conselleria d’Educació, hem de trobar la manera de fer pinya famílies i tota la comunitat educativa per donar més força a la revolta iniciada pel professorat i revertir amb urgència la situació per garantir realment una escola pública, democràtica, feminista, social, verda i en català. I sortir de la caverna plena d’ombres il·lusòries on ens vol mantenir atrapats el conseller Cambray.
