El va comprar quan tenia 15 anys. Cercava l’èxit, i per alguna raó més social que hormonal, esperava assolir-lo a través d’un llibre titulat Mil formas de ligar con clase. No li semblà estrany que tantes fórmules cabessin en 96 pàgines. A la coberta, unes mans femenines, d’ungles llargues i rosades, li descorden la camisa a un tors d’home sense pèls al pit.
Som al 1982. Els primers televisors en color s’omplen amb el taronja d’en Naranjito. La revista Interviu ho peta. La Movida Madrileña intenta despentinar els casposos que actuen com si Franco encara fos viu. La llibertat es confon amb la procacitat, i molts que es creuen moderns i provocadors no són més que brètols infantiloides. Seria el cas de Carlos Redondo, autor del llibre que va comprar el meu amic. Un Giacomo Casanova sense delicadesa, un Satiricó barrut sense traça ni gràcia, un Zorrilla que hagués convertit Pajares i Esteso en Don Joan per omplir-los la boca de paraules com orgasme, semen, erecció i ejaculació, amb l’orgull del nin que diu caca, cul, pet i pipí. En fi, un Marquès de Sade de cinisme barroer que, avui dia, també acabaria condemnat; potser no a un manicomi, però sí al linxament implacable de les xarxes socials.
Mil formas de ligar con clase no passaria la censura popular del que, gairebé quatre dècades després, s’estableix com a políticament correcte. Publicat quan no existien internet ni els videoclips hipersexualitzats on les natges són objecte de desig (per tant, objectes), aquest llibre es va fer perquè el llegissin amb una sola mà. Vull dir que està gratuïtament il·lustrat amb dones despullades segons els cànons de bellesa d’una època en què un brasiler era algú natural de Brasil.
Encara trobam escriptors i columnistes que creuen saber com som les dones i com conquerir-nos (igual que una terra promesa o un paisatge per explorar), i fan el mateix ridíciul que l’autor. Ni tan sols tenen l’excusa del context.
Els algoritmes no decidien per nosaltres, i la dansa d’aparellament solia tenir lloc als bars i les discoteques, que llavors es deien boîtes. Però l’autor, agosarat, convida el lector a practicar la seducció més enllà, per exemple en un càmping o a la platja. Quina millor manera que oferir-te a untar de crema l’esquena d’una bella damisel·la que pren el sol. O salvar-la d’una onada, tot i que sigui bona nedadora i la mar estigui en calma. O dir-li, si fa topless: “T’ha caigut la part de dalt del biquini”. O, directament, jeure en pilotes al seu costat i animar-la perquè t’imiti.
Una altra opció és anar al súper. Allà has d’agafar una botella de llet i mirar-la. “Si la tia entén el missatge i accepta les bondats d’un superorgasmercat, s’adreçarà al prestatge dels xampús i, amb un envàs entre les mans, dirà: que et menjo!”, apunta l’autor. Impressionant l’estratègia que proposa a la sortida d’un restaurant. Mentre t’apresses a posar-li l’abric a una desconeguda, li dius a cau d’orella: “Et conec, tu no sorties al darrer somni en què em vaig escórrer?”. El llibre està farcit de testimonis inventats i estadístiques inversemblants, com que el 47% de la població vol anar al gra sense floritures. En conjunt, és un despropòsit que resultaria ofensiu si no fes tant de riure. Al capítol “Ligando en el cine”, aconsella que triïs una pel·lícula prou interessant perquè ningú no es fixi en vosaltres, un seient discret, i en el cas que us enxampin en una postura compromesa, preguntis si hi ha un metge a la sala. L’altre dia, una parella es dedicà a l’amor en un vol Manchester-Eivissa; fins i tot demanaren un preservatiu als passatgers.
Qualsevol que dugués a terme les tàctiques de Redondo rebria un bon mastegot com a mínim. Ell diu que a les platges d’Alacant sembla que tothom se n’hagi oblidat, de la crisi que envaeix el país, i dels dos milions de desocupats. Ara en són quasi el doble. “Alegria!”, exclama, “whiskies everybody, a follar, que el món s’acaba!”. Potser les coses no han canviat tant, i la diferència és més formal que de fons. Poc després s’estendria la sida, i amb ella, una reserva profilàctica que afectaria les relacions i el llenguatge, però no sé si modificaria el pensament. Encara trobam escriptors i columnistes que creuen saber com som les dones i com conquerir-nos (igual que una terra promesa o un paisatge per explorar), i fan el mateix ridícul que l’autor. Ni tan sols tenen l’excusa del context. Respecte de l’amic que comprà el llibre per aprendre a lligar, el trobareu a Tinder.
