Un país híbrid i bilingüe com el País Valencià ha de caure per força de tant en tant en encreuaments lingüístics que, tot i partir de l’error, generen resultats brillants. L’alcalde de València, Joan Ribó, deia fa uns dies que no descartava repetir com a batlle del cap i casal, tot i que l’edat, el cansament pandèmic i la situació social, amb la invasió russa d’Ucraïna i la crisi econòmica, estan fent que s’ho repense seriosament. “Serà un embolado guapo”, va dir literalment Ribó, tot intercalant una expressió castellana tan col·loquial com suggeridora.
El significat d’embolado, en el sentit que va fer-lo servir l’alcalde, s’hauria de traduir en català com a enredada o enganyifa, dos termes que encaixen com un guant amb l’època tèrbola i gens abellidora que estem vivint; en la nostra llengua, en canvi, a banda de la tradició taurina qüestionable, el terme embolat fa referència a una infestació de les arrels de certes espècies vegetals que amenacen amb fer malbé la collita. L’embolat de Compromís i, per extensió, del Botànic i altres governs on participen esdevé, per tant, un crossover semàntic tan precís i punyent com un adjectiu de Josep Pla.
A poc més d’un any per als comicis autonòmics i municipals, sempre i quan el president Ximo Puig no torne a jugar amb la data de la convocatòria en funció dels interessos del PSPV, i amb l’horitzó d’unes eleccions espanyoles a final de 2023, Compromís no té clares dues qüestions essencials: els rostres que protagonitzaran els seus principals cartells electorals i quines seran les seues aliances. Dues qüestions que s’entremesclen i divideixen la coalició en un escenari en què, a més, Compromís ha de lluitar amb una línia descendent que va encetar-se en 2019 i que converteix aquell lema electoral —“Imparables”— en un exercici de nostàlgia depressiva.
Els cartells de Compromís tant per a la Generalitat Valenciana com per a l’Ajuntament de València són, a hores d’ara, una incògnita. L’alcalde Ribó no vol repetir perquè entén que, per edat i forces físiques i polítiques, el seu cicle s’ha acabat; l’embolado guapo no va ser més que un toc d’atenció a la coalició perquè espavile, ja que cap polític que aspire a repetir càrrec deixa una escletxa oberta tan ampla per a fotre el camp. Si no ho diu clarament és perquè, simplement, ni ell mateix, ni Compromís, troben cap relleu fiable.
En l’àmbit autonòmic, l’escenari és diferent, però el problema es repeteix. Mónica Oltra ha passat de somiar amb el sorpasso al PSPV i la presidència de la Generalitat a gronxar-se entre convertir-se en el relleu de Ribó o fer carrera a Madrid que, dit siga de pas, sembla la seua opció preferent. L’acte que Iniciativa PV —el pati privat d’Oltra— va organitzar junt Yolanda Díez i Ada Colau a València anava en aquesta direcció. El problema és que Oltra ha passat de tindre la paella pel mànec a patir un assetjament polític i judicial en què, més enllà de la campanya de desprestigi innegable promoguda des de l’extrema dreta, hi ha esquerdes reals ben preocupants. D’aquelles que poden ensorrar una carrera política.
Els plans unilaterals de Mónica Oltra, a més, tensionen Compromís i, sobretot, Més, el partit abans conegut com a Bloc. Una part substancial de la coalició vol seguir sent una formació “d’estricta obediència valenciana”, mentre altres, posats a pactar, aposten més per Íñigo Errejón que per Yolanda Díez. A jutjar pels moviments a Madrid, l’altre gran cap de cartell de Compromís, Joan Baldoví, tira més per la via errejonista. Així doncs, la coalició valencianista, que en un error històric ha potenciat més els lideratges personalistes que el compromís ideològic o el bloc compacte, i perdoneu pel joc de paraules tan previsible, veu ara com s’acosten tot tipus d’eleccions amb Ribó esfondrat, Baldoví en fora de joc i Oltra, qüestionada i fent de llop solitari.
Cap càrrec de Compromís ha respost encara —almenys, en públic— si hi ha cap alternativa o pla B. L’opció de Papi Robles com a substituta de Ribó no acaba de convèncer i, de retruc, el seu nomenament com a portaveu a les Corts va barrar el pas al conseller Vicent Marzà, un dels pocs càrrecs en aconseguir cert protagonisme sota l’ombra d’Oltra. I tot, amb el PSPV i la dreta espanyolista, en línia ascendent i preparats per a fer pinça.
Caldrà posar els gurus saberuts i els genis del màrqueting electoral a treballar de valent, si Compromís vol resoldre el trencaclosques a temps. L’escenari, però, es complica dia a dia i la coalició, davant l’evidència que ni les renúncies ni els personalismes exagerats han dut enlloc, s’enfronta, atònita, a la davallada. Potser haver escoltat les veus crítiques que tant molesten hauria evitat, tot manllevant les paraules de Ribó, aquest embolado guapo de Compromís.
