A tocar del meu hort, hi ha un caminet de terra. Porta a uns camps de tarongers, la major part abandonats. Parcel·les de dues o tres fanecades, que els vells llauradors han anat deixant de cultivar a mesura que abandonaven aquest món. El camp de Pasqual, el camp dels Calvet. Pasqual tenia un gran cirerer tendral, que feia les millors cireres que mai no he tastat. Quan maduraven, omplia l’arbre de banderes de colors, per a espantar els tords, deia, però que per a mi era senyal inequívoc que m’havia d’acostar a donar una ullada. També tenia bresquilleres i pereres, i arbres empeltats de diverses varietats, i encara més estrany, tapereres als marges, caient esponeroses sobre la séquia. A mi m’encisaven les flors de les tapereres, i com aquell capollet era la tàpera, i com el pistil fecundat pels estams abundants, una vegada granat, donava lloc al taperot. Sobre les tapereres es criaven totes les tardors cucs de la papallona blanqueta, formant colònies famolenques que deixaven desfullats els talls de la planta. Els cucs eren verdosencs, amb puntets negres, com espolsats de pebre. Quan anava al camp de Pasqual sempre tornava amb alguna cosa: una vegada em va donar uns moniatos i vaig entendre com d’aquella planta corredora i enfiladissa, que havia plantat vora una boquera perquè tinguera bona cosa d’aigua, es creaven aquells tubercles formidables.
Quan passege per aquell camí de terra, em venen al cap glopades de records. Aquell ullal de vida que es troba atrapat en els llocs que han conformat la teua existència. Aquell escenari està lligat a la meua infantesa, quan m’atrevia a explorar amb el meu gos territoris una mica allunyats del recer familiar. Després, a poc a poc, em vaig començar a allunyar, a descobrir altres espais, zones de matollars, de coscolls densos, de pinedes escarransides, amb paranys d’enviscar, com la caseta del Pistón. Allí, sota una garrofera catedralícia, reposava forces els dies d’estiu, amb cigales que cantaven amb una estridència majúscula. “En aquesta garrofera molts s’han trencat un braç o una cama”, em digué un dia l’enviscador, per tal que no m’enfilara per les branques, tan temptadores per a un infant. Anys després, en la seua soca vaig trobar erugues de Cossus cossus, un heteròcer fabulós, forçut com un Samsó. El naturalista fixa aquestes coses en els plecs més inesborrables de la memòria. Aquella garrofera de dos braços entrecreuats, en un escorç laocoontià, testimoni vegetal d’uns temps ja ben llunyans. Quan venien els enviscadors, calia evitar aquell camp: allí estaven amb els gossos i les escopetes, i no volien ningú prop.
Mentre passege pel caminet de terra pense en aquestes menudències de la memòria. I em ve al cap una entrada de “Tots els focs totes les pistoles” (Lleonard Muntaner, Editor), el bell llibre de Jordi Benavente, quan escriu sobre el fenàs: “La meva preferida és aquesta herba rossa i lleugera que mai va sola. Tan ben parada al marge del camí les puntes enceses pel sol i ballant al ritme dels cops de vent que sembla que van parir-la per ser just aquí i per fer just això justament ara que hi passo jo. Que existeix com si no tingués cap importància i, no obstant, la té tota”. I potser és així. Aquesta mena de coses existeixen sense cap importància transcendent, però empedren la nostra memòria i la conformen. Les tapereres, el cirerer tendral, la garrofera del Pistón, els moniatos de Pasqual, les caderneres engabiades dels enviscadors, i tants altres escenaris de la memòria íntima. Petites marques que amb el temps es van deformant i alhora engrandint, com els noms dels amants escrits en l’escorça de l’arbre. Fins que no queda res. Ni l’arbre mateix.
