Després de la Segona Guerra Mundial, Europa, el projecte europeu, va anar esdevenint, de forma progressiva un extraordinari pol d’atracció, una mena de centre gravitatori que anava incorporant al nucli inicial cada vegada mes països i més espais. Fins i tot molts països que en un moment inicial estaven d’esquena a Europa i, per dir-ho així, mirant cap a una altra banda. Des d’aquest nucli inicial, fonamentat en l‘eix francoalemany i que poc o molt coincidia amb l’Europa carolíngia, es va anar construint una proposta, nascuda per evitar la guerra a Europa després de dues carnisseries terribles, d’una potència enorme. No era només un concepte geogràfic, una Europa unida. Era una proposta de progrés econòmic, de democràcia política i de justícia social, basada en els valors de la il·lustració i en el respecte a les llibertats i sustentada per l’establiment d’un estat del benestar que naixia del compromís entre la socialdemocràcia, la democràcia cristiana i els vells corrents liberals.
Aquest centre de gravetat europeu, aquest projecte econòmic, polític i moral d’Europa, va anar esdevenint l’horitzó desitjat de zones que en principi estaven situades a la seva perifèria. Així, s’hi va incorporar la Gran Bretanya i el món nòrdic i escandinau. Era l’horitzó també de bona part de l’Europa del sud, que no pertanyia a aquest nucli inicial ni tenia situacions polítiques que hi fossin compatibles, però que va fer tot el que va poder per entrar a Europa: Espanya, Portugal o Grècia tenien dictadures militars, però una de les raons per adoptar formes democràtiques va ser precisament ser admesos en aquesta Europa desitjada i percebuda com un horitzó favorable. I quan cau el mur de Berlin i l’est se sent alliberat de la pertinença a un bloc extern i contrari a aquesta Europa unida, també aquests països se senten atrets pel centre de gravetat europeu. Quan Eslovènia va fer el seu referèndum d’independència, el principal argument dels independentistes era que havien de sortir de Iugoslàvia —en aquells moments redissenyada per Milosevic com una gran Sèrbia— per poder entrar a Europa. Així, aquesta poderosa força d’atracció va anar situant a la seva òrbita i dins del seu projecte un radi cada vegada més gran de territoris. Una força centrípeta que alimentava aquesta unitat molt de pressa, potser massa i tot.
Històricament, al voltant d’aquest nou centre de gravetat europeu, en la seva perifèria, existien altres centres de gravetat alternatius, molt profunds, que havien fet que alguns països haguessin estat tradicionalment mig d’esquena a Europa: la Gran Bretanya, mirant cap a l’Amèrica del Nord; Espanya, mirant cap a la del Sud; Rússia, mirant cap a Àsia. Però en el moment de més força del projecte, l’atracció europea va ser més forta que no pas aquests centres de gravetat alternatius i tothom es va girar de cara a Europa. Fins i tot en la Rússia postsoviètica va semblar que la vocació europea vencia l’asiàtica. Però a partir d’un cert moment, potser perquè havia crescut massa de pressa, potser perquè l’eclosió de Xina rebaixava el seu pes econòmic, potser perquè es traïen massa vegada en la pràctica burocràtica i estatalista els valors morals de democràcia i llibertat que havien inspirat la seva creació, el projecte europeu va afeblir la seva atracció. I al període de forces confluents va començar a substituir-lo un període de forces centrífugues. Els centres gravitatoris que havien perdut potència al davant de la força del projecte europeu la van començar a recuperar. En el cas britànic, per la via de l‘economia, i va desembocar en el Brexit. En el cas espanyol, amb la resistència a adoptar sincerament els valors democràtics de fons i amb la voluntat de mantenir les seves lleis per damunt de les lleis europees, que pot dur a Vox a les institucions de govern. I a l‘est d’Europa, tornant a sentir amb força —i força és la paraula— la vocació russa de ser un pol d’atracció alternatiu a Europa per a tota una sèrie de països, com ara Ucraïna. Quan reneixen aquests pols alternatius al pol d’atracció europea, qui queda al mig pateix.
En aquest sentit, el conflicte d’Ucraïna és, entre moltes altres coses, una conseqüència dramàtica, la més dramàtica, d’aquesta centrifugació d’Europa. Una centrifugació que neix de l’afebliment de la seva capacitat d’atracció. I un afebliment que neix de la seva pèrdua de pes, de la tutela egoista dels grans estats i de les contradiccions en l’aplicació dels seus valors fundacionals, aquí sí, allà no, segons interessi. Que l’arrogància jacobina, inepta i contradictòria d’un Borrell sigui avui el rostre de la política exterior del projecte europeu seria una il·lustració prou clara d’aquesta decadència.
