Hi ha gent molt enfadada amb en Gabriel Rufián. Entre les contundents diatribes que li han dedicat aquests darrers dies hi ha les d’una periodista omnipresent que l’ha acusat de donar “carta de naturalesa als enemics que volen destruir-nos”. Tan greus són els actes del diputat republicà que –continua dient la mateixa senyora– “no li podrem perdonar mai a la vida a Gabriel Rufián el que ha fet”. Un exdiputat convergent també l’apedregava des d’una columna d’opinió per considerar que donava “per bons els arguments de la Guàrdia Civil”. La portaveu de Junts al Congrés dels Diputats culpava Rufián de “fer d’altaveu de les clavegueres de l’Estat”, mentre un loquaç opinant lamentava profundament que el de Santa Coloma “avali la persecució del CNI”. Alhora, el qui va ser responsable de l’oficina del president Puigdemont, Josep Lluís Alay, semblava rememorar l’assassinat de Juli Cèsar en mans de Brutus: “els ganivets a l’esquena”, deia a les seves xarxes socials.
Tot aquesta ira ve de la resposta de Rufián en una roda de premsa arran de les publicacions d’alguns mitjans de comunicació sobre les relacions establertes per l’entorn de Puigdemont amb el govern rus. Si veritablement es tracta d’una aportació del CNI, de la Guàrdia Civil i de les clavegueres de l’estat, cal dir que aquesta vegada no s’hi han hagut d’esforçar gaire: els mateixos implicats en parlaven obertament davant les càmeres davant tot just fa quatre dies. Alay ho explicava a la televisió catalana el setembre de l’any passat després que TheNew York Times publiqués un article negatiu al respecte: “[a Rússia] no hi anem a parlar ni de caviar, ni de l’òpera russa, ni de vodka. Hi anem a parlar d’afers que interessen en la creació d’un estat independent”.
Que aquesta polèmica hagi tornat a surar en el context actual, en plena invasió russa d’Ucraïna, és evident que no és casualitat, sinó que hi ha una oportuna intencionalitat d’empastifar l’independentisme aprofitant el deplorable context internacional. No ens pensem que és un fenomen exclusiu d’aquestes latituds: a Escòcia el diari unionista The Herald obria la portada amb les declaracions d’un suposat expert en matèria de defensa que deia que un segon referèndum d’independència escocès “satisfaria a Putin”. En el cas espanyol, hi ha qui va més enllà, reclamant responsabilitats penals pels independentistes catalans que hagin pogut mantenir contactes amb el règim rus. No esperarem que aquests mateixos indignats vegin rastres d’intromissió estrangera i d’alta traïció en les conegudes connexions de Vox amb el Kremlin.
Tot i l’evident doble vara de mesurar, quina altra cosa pot fer l’independentisme democràtic que no sigui distanciar-se rotundament de l’atroç dictadura russa? Així ho han fet l’SNP escocès, el Sinn Féin irlandès o el Plaid Cymru gal·lès. A Catalunya sembla que hi ha gent que esperava que Gabriel Rufián hi contemporitzés i mirés de tapar algunes accions pretèrites i maldestres en matèria de política exterior.
Uns quants dels més cabrejats amb Rufián apel·len a la realpolitik i a aquella màxima britànica aplicada a la política exterior que parla de no tenir amics ni enemics, sinó de només posseir interessos. Aquesta mena de cinisme funciona –malauradament– a l’hora de regir les relacions internacionals quan la teva mera existència es dóna per descomptada, i encara més quan ets tota una senyora potència, però els independentismes democràtics de les societats occidentals tenen l’inconvenient d’haver de treballar cada dia amb una perspectiva referendària. El suport ciutadà i la fiabilitat a l’escena internacional són essencials per aspirar a assolir l’objectiu marcat. És clar que aquests dos factors no tenen la garantia d’un èxit assegurat, però el que podem donar per descomptat és el fracàs de tot el contrari. Per tant, la nostra realpolitik, els nostres interessos, passen inevitablement a tocar de l’escrupolositat democràtica i ben lluny dels tirans de tota mena.
