Ara tot és fer llenya de l’arbre caigudíssim de Pablo Casado, però el cert és que se’n burlen els mateixos fins analistes que feien profecies sobre com seria el mandat de Pablo Casado una vegada s’hagués instal·lat a la Moncloa. La concentració de poder que representa, a Espanya, el Partit Popular, fa que qui sigui al capdavant de l’organització estigui fortament embolcallat i protegit per una aureola que li pressuposa encert i capacitat de lideratge, mal que sigui visible per a tothom que es tracti d’un ofuscat (Aznar), d’un pocavergonya (Rajoy) o d’un perfecte inútil (el susdit Casado). Els lideratges del PP poden ser tan defectuosos com vulguem; els engranatges del seu poder, en canvi, segueixen funcionant sempre a la perfecció. En un sentit figurat (i només figurat, i espero que s’entengui què vull dir) és irrellevant qui sigui el líder del PP, perquè el PP és una eina que respon a una funció sempre necessària i que no s’acaba mai: mantenir la unitat d’Espanya, que, a més d’un concepte patriòtic i d’una forma administrativa és, per damunt de tot, un negoci formidable. Sigui qui sigui qui estigui a les regnes del partit, allò segur és que el partit continuarà donant aquest servei imprescindible. Pel senzill motiu, com deia Ortega y Gasset, que “España y yo somos así, señora”.
Els mateixos llepes que raspallaven les americanes de Casado han fet nets els raspalls per treure llustre a les espatlles de Núñez Feijóo. El de les rates que no tan sols abandonen el vaixell que s’enfonsa, sinó que s’amunteguen i es mosseguen per ser les primeres a embarcar en el vaixell que inicia la nova singladura, sempre és un espectacle reconfortant. Va en paral·lel amb el d’aquests arúspexs de la vida pública que llegien el futur presidencial de Casado dins el marro del cafè, i que ara, presos d’una il·luminació sobtada, veuen que el futur d’Espanya es diu Núñez Feijóo, de qui, fins fa quatre dies, només haurien sabut dir que era un dels barons territorial del PP díscols amb Casado. Ara el glorifiquen en articles, columnes i intervencions en tertúlies que presenten el president de la Xunta de Galícia (des de 2009, aviat és dit) com un paradigma de moderació, centrisme i sensatesa, un producte acabat i rodó, i degudament posat al dia, de la vella escola fraguista, la que —sempre d’acord amb els mateixos analistes— va fer possible el prodigi de la Transició espanyola, admirada arreu.
Està tot per veure, naturalment. Feijóo no té, això és notori, la fatxenderia ni les maneres desastroses de Casado, però això només vol dir, com en aquell acudit, que es diferencia dels cavalls perquè no caga a les desfilades. Que sàpiga comportar-se i parlar en públic d’una forma que no causi vergonya aliena no significa de cap manera que sigui un líder d’aquella dreta europea liberal que mai ha tingut la política espanyola, per molt que alguns en facin propaganda.
Ben al contrari, Feijóo es posa al capdavant del PP just en el moment que el primer partit del sistema polític espanyol decideix situar l’extrema dreta de Vox de ple dins un sistema autonòmic (abans ja ho havia fet, de forma indirecta, a Andalusia, a Múrcia o a Madrid). No és cap secret que l’ànima patriotera del PP, que és hegemònica i que actualment està personificada per la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és fermament partidària dels acords amb Vox si aquesta és la forma de tornar al poder, de consolidar-lo o d’augmentar-lo: al cap i a la fi, la vocació i la naturalesa mateixa del PP exigeix ser el poder, viure-hi, regentar-lo i explotar-lo. Fora del poder, els dirigents (i molts dels militants) del PP acusen sensiblement la intempèrie, s’hi troben desvalguts, deshonrats, sense al·licient a la vida. La lluita política, en el fons, no és feta per a ells: a ells, doneu-los comissions, intercanvis, prebendes, permutes, prevaricacions: totes aquelles coses delicioses que s’estravenen amb l’exercici clientelar del poder, tal com sempre l’han entès les elits espanyoles (i això inclou, per descomptat, les elits catalanes, valencianes i balears). Si per tornar a això, o per no deixar-ho anar, és necessari pactar amb Vox (que, al cap i a la fi, és un partit ideològicament germà), doncs s’hi pacta i tots contents. Feijóo, de moment, fa allò que diuen que és tan gallec (però que fa tothom) de dir que no però després fer que sí. I flota damunt seu la sospita fundada de les connexions del PP gallec amb els narcotraficants, així com el fet notori que el PP gallec segueix sent el meló territorial que els queda per obrir als investigadors anticorrupció. Un meló que per força ha de ser madur, després de quaranta anys ininterromputs de poder absolut a la Xunta.
