És el somni humit de tot l’Íbex-35, de molts professionals liberals, d’una part important de la judicatura i dels propietaris dels principals grups de comunicació. Una gran coalició PP-PSOE, o PSOE-PP, que pose fi a la polarització perenne de la política espanyola i que, com acostuma a dir-se, injecte confiança en els sectors econòmics.
Un pacte d’aquestes característiques, amb ministres dels dos partits i un programa de reformes clar i consensuat, sembla més lluny que mai, però apaivagaria els ànims i bandejaria els dos extrems del tauler: d’una banda, Unides Podem i els grups independentistes d’Esquerra i EH Bildu, percebuts com el dimoni per part de la dreta, i de l’altra, Vox, un fantasma del passat que es projecta sobre el present amenaçant la convivència, els drets humans i la diversitat territorial.
En les raneres —o això sembla— d’una pandèmia terrible, a lloms d’una crisi monàrquica que està desprestigiant la institució a velocitat de creuer, enmig d’una conjuntura econòmica inflacionista com no es recordava i amb una guerra de conseqüències imprevisibles a 2.000 quilòmetres de distància que ja ha provocat el major èxode de refugiats des de la Segona Guerra Mundial, la grosse koalition entre els dos partits de referència a l’àmbit estatal resultaria balsàmica per a molts poders fàctics.
La designació del gallec Alberto Núñez Feijóo com a nou president del PP —que es produirà aquest dilluns, amb l’elecció pel vot directe de la militància, i que es consumarà en el congrés extraodinariari que la formació celebrarà els dies 1 i 2 d’abril a Sevilla— s’emmarca en aquest somni humit.
De tots els barons —i baroneses— populars Feijóo és qui ha exhibit sempre més moderació, i la seua procedència perifèrica també permet intuir que es mostrarà més sensible envers la pluralitat de l’Estat que no els seus predecessors. A nivell organitzatiu, per exemple, ha garantit una autonomia als territoris bastant allunyada del PP més jeràrquic i centralitzat que patrocinava Casado. El llistó, ben mirat, tampoc no es troba gaire alt.
A diferència de Mariano Rajoy, que mai no va expressar-se en gallec, Feijóo sí que el parla i n’ha mantingut la dignificació a àrees com l’ensenyament, la ràdio i la televisió públiques o l’accés a la funció pública, en què ha reconegut la capacitació lingüística. No ha satisfet, sens dubte, les expectatives dels sectors més conscienciats amb la llengua, però tampoc no hi ha actuat activament en contra, com sí que han fet els seus companys de partit a tot de parlaments i a alguns governs.
Si hem de fer cas a la fama que arrossega entre alguns hiperventilats de la dreta espanyola, potser pensaríem que som davant un Castelao contemporani. Només cal accedir a Google i picar els mots “Feijóo” i “gallego” perquè, ipso facto, ens apareguen recerques predictives a “Feijóo exige gallego” o “Feijóo impone el gallego”. Un apòstol de l’idioma propi, vaja.
Però més enllà de llengües, hi ha els fets. I el ben cert és que Feijóo, una dècada enrere, en el procés de reestructuració bancari tutelat pel Govern espanyol, va arromangar-se de valent per aconseguir la unió de les dues caixes gallegues —Caixa Galícia, la del nord, i Caixa Nova, la del sud— malgrat l’oposició manifesta de Rajoy, que s’oposava a fusions de caràcter territorial que pogueren interpretar-se políticament, i la de l’alcalde de Vigo, el socialista i molt populista Abel Caballero, qui temia que el peix gros s’engolira el petit.
La unificació d’ambdues entitats —prèvia reforma de la Llei de caixes gallega— va suposar la pèrdua de 9.000 llocs de treball, com acostuma a passar en aquests casos, però Galícia va ser capaç de mantenir una banca autòctona —Abanca— que els ciutadans valencians —desposseïts de Bancaixa i la CAM, venudes per un euro cadascuna— encara enyoren cada dia. “Som forts si ens unim i febles en la desconfiança, aquest acord unirà més els gallecs”, va pronosticar Feijóo en aquell moment alhora que abanderava un “galleguisme cooperatiu”.
Per damunt del bé i del mal, capaç d’eixir indemne de la publicació d’una fotografia seua en companyia del contrabandista Marcial Dorado, en els 13 anys que ha encadenat a la Xunta, Núñez Feijóo ha lloat amb veu alta les retallades efectuades pel seu Govern en contraposició a les penúries que travessava la Generalitat Valenciana del PP i ha defensat aferrissadament —i insolidària— la posició privilegiada de Galícia en matèria de finançament autonòmic. Fins i tot va permetre’s el luxe de dir-li a Pablo Casado que s’oblidara d’un pacte PP+Cs —com el del País Basc— i que trepitjara Galícia el mínim possible durant la campanya electoral de 2020, en què va anotar-se la seua quarta majoria absoluta consecutiva. Un fenomen únic al conjunt de l’Estat.
“Si existeix alguna via per arribar a una gran coalició, aquest camí passa per Feijóo”
Precisament, els èxits reiterats de Feijóo a les urnes —a qui fan confiança molts gallecs que en els comicis estatals o municipals es decanten per llistes progressistes— són el seu aval per fer-se amb les regnes del PP. Entre els militants del partit de la gavina hi ha l’esperança que puga captar exvotants populars fugits a Cs i Vox per la corrupció passada i la desorientació present, però també els centenars de milers de persones que voten indistintament PP o PSOE.
Aquest és el desig dels militants i simpatitzants. Però el dels poders fàctics va molt més enllà d’això. Perquè si existeix alguna via per arribar a una gran coalició, aquest camí passa per Feijóo, encara que les primeres declaracions no abonen l’optimisme: aquesta setmana ja ha patinat de manera greu en assumir la dialèctica de Vox a l’hora de considerar que l’assassinat dels fills a mans d’un pare no és violència masclista, sinó “violència intrafamiliar”. Poques hores després havia de matisar les seues paraules.
D’altres inputs sí que fan pensar que alguns quilòmetres sota terra, impel·lides pel context internacional, comencen a moure’s les plaques tectòniques. En uns pocs dies, les desavinences notòries entre els dos socis del Govern espanyol per l’enviament de material militar a Ucraïna, l’increment del pressupost destinat a Defensa per adaptar-se a les exigències de l’OTAN i el canvi sobtat de posició de Sánchez en relació a l’autonomia del Sàhara Occidental s’han exterioritzat sense dissimular. Són alguns aspectes —com la política de vivenda o la fiscalitat— en què el PSOE troba més receptivitat en el PP i en Cs que no Unides Podem.
Aquest dijous, Javier Lambán, un dels dirigents socialistes més crítics amb segons quins aliances, es manifestava d’aquesta manera a Twitter després d’una reunió amb l’eurodiputat de referència de Ciutadans: “Larga e instructiva conversación con Luis Garicano, eurodiputado de Ciudadanos. Ahora más que nunca España y Europa necesitan colaboración y entendimiento entre socialdemócratas, liberales y conservadores moderados. Compartimos esa idea y bastantes más”.
Que Lambán prescindiria de ministres com Ione Belarra, Alberto Garzón o Irene Montero i apostaria per un executiu dels socialistes amb persones com Garicano, Cuca Gamarra o Esteban González Pons és una evidència. Que ho expresse de manera tan rotunda mentre governa Aragó amb Podem, resulta com a mínim paradoxal.
I és que Lambán, l’Íbex 35, els directors de diaris influents i molta altra gent comparteixen el mateix somni humit. Un desideràtum covat de fa anys i que ara, en una conjuntura tan convulsa, es fa més present que mai. La irrupció imprevista de Feijóo els ha fet recordar que els somnis, de vegades, es fan realitat.
