Costa d’abordar la figura d’Esteban González Pons sense esbossar una rialla irònica. Jugar a ser un enfant terrible quan ja fregues els seixanta esdevé grotesc, i més quan portes vint anys ancorat en el mateix paper impostat de vers solt que, al final de la partida, es plega al discurs oficial del partit a canvi d’una cadira.
El paper de González Pons dins del PP valencià, a mig camí entre el fontaner polític i el bufó entranyable, va quedar en evidència l’any 2005, quan, junt als dos Camps —Francisco i Gerardo—, companyons d’algarades juvenils a redós de la mamella de les Noves Generacions, dominaven el partit i les institucions com a portaveu del Consell, president de la Generalitat i conseller d’Economia, respectivament. Poca broma. Amb el zaplanismemort i soterrat, els tres col·legues se sentien invulnerables fins al punt que el més llenguallarg de la terna, l’inefable Pons, panxacontent i expert a contar acudits que li fan gràcia a ell mateix, va obrir la boca més del compte i va deixar un testimoni perfecte d’aquella època que va dur el País Valencià a la ruïna moral i econòmica.
«Camps i jo som dos “tipus” divertits que arribem i desmuntem l’entramat», assegurava Pons, en una entrevista mítica al desaparegut diari gratuït Qué! L’entramat, és clar, era l’època de Zaplana, que, segons insinuava Pons, s’havia de corregir i substituir. El que no deia el «”tipo”divertit» és que allò que s’aveïnava era encara pitjor. Que ja és dir...
L’entrevista deixava perles que, vistes amb perspectiva, freguen l’esperpent. Totalment borratxo d’impunitat, González Pons assegurava que s’havia d’aprendre a governar amb els Sims, el joc d’ordinador, ja que «t’enxampa, si et corromps...». També confessava haver aprés a viure «amb el cinema de terror» i a governar «amb el cinema porno». Aquesta última afirmació, potser, no s’entenia fa disset anys, però, vist a posteriori, el govern del PP valencià ben bé podria qualificar-se de pornogràfic, si més no.
Malgrat el que podríem concloure d’aquesta col·lecció de deliris, González Pons no és un babau, sinó tot el contrari. Poc després d’esplaiar-se en el Qué!, l’autodenominat conseller-síndria va ser dels primers a abandonar el vaixell. Amb Gerardo Camps acorralat pels problemes de salut i amb l’alè del cas Gürtelal clatell de l’altre Camps, Pons va fer les maletes i va anar-se’n a Madrid.
El recurs provincià de fugir a la metròpoli no va evitar que Pons es posicionés en petit comitè contra els seus vells amics. Va ser dels primers a anticipar la caiguda en desgràcia del mateix Camps i de Ricardo Costa, entre d’altres, i, és clar, en desmarcar-se de la corrupció, malgrat que la seua signatura figurava en alguns papers delicats del cas Nóos i el mateix Álvaro Pérez, el Bigotis, va esmentar-lo en seu judicial per ser la porta d’entrada de Gürtela l’Administració valenciana.
El «"tipo" divertit» va tenir l’habilitat de fugir a Madrid abans que l’esquitxés la merda, simplement. I més encara: el 2014, en plena desfeta del PP valencià, també va trobar la manera de tornar a fugir a Brussel·les per a salvar la cara i la cadira. Després de vuit anys de perfil un poc més seriós, tret dels exabruptes contra Carles Puigdemont, González Pons torna ara a la tònica habitual per a organitzar l’ascens de Núñez Feijóo a l’Olimp del PP estatal. Per a perpetuar eixe paper d’enfant terrible amb síndrome de Peter Pan que, entre fontaneries i bufonades, mirarà cap a una altra banda quan esclate el fem a l’oasi madrileny o el PP pacte amb la ultradreta. L’acudit s’explica tot sol.
I és que qui millor que un bocamoll «divertit» com Pons per a encarnar l’esperit del nou PP que —oh, sorpresa!— només és la mateixa podridura de sempre...
