Si no he perdut el compte, és la tercera vegada que parlo d’Ernest Shackleton. Ara ho faig aprofitant que han trobat el vaixell en què va naufragar el 1915, l’Endurance, a tres mil metres de profunditat al mar de Weddell, a l’Antàrtida. La primera vegada va ser a l’Avui («A l’inici de l’expedició», el 17 d’octubre de 2008). Havia estat en una reunió del Premi d’Honor Lluís Carulla, i l’oceanògrafa Josefina Castellví va explicar el cas de Shackleton. I buscant més informació vaig trobar l’anunci que s’havia publicat al Times per trobar tripulació: «Es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit». L’interessant era que, malgrat les advertències, s’hi van presentar 5.000 candidats per a una tripulació de 28 persones!
L’any 2008 tenia l’evidència que ja havíem iniciat el camí cap a la independència. A l’Avui hi escrivia que s’havia acabat l’etapa de resistència, de supervivència sense destinació, també molt dura però psicològicament prou càlida. I ara —recordant l’anunci de Shackleton— començava un temps molt més amb horitzó, però radicalment incert. Començava l’expedició, o com se’n va acabar dient, el «procés». Al cap de quatre anys, el 27 de novembre de 2012 i després de les eleccions de dos dies abans, hi tornava a fer referència a «Bany de realitat», a l’Ara. Encara tenia fresca l’experiència d’uns dies abans, a l’acte de final de campanya d’Artur Mas, on Josep Rull m’havia demanat una intervenció «d’algú de fora», i en què vaig recordar les difícils condicions del viatge de Shackleton.
El resultat d’aquelles eleccions no havia estat bo per a Artur Mas, tot i la seva victòria. Però ho era —sobre el paper— per a l’independentisme. Hi havia hagut una bona participació del 70 per cent, s’arribava als 87 diputats sobiranistes, i en teníem 107 que, llavors, eren favorables al referèndum: CiU, ERC, ICV, CUP i PSC. També va ser l’inici de l’esclat del mapa electoral i els canvis de posició corresponents, molt menys previsibles. Però, en la meva valoració d’aquells resultats, per bé que reconeixia que no eren pas un bon punt de partida per a l’expedició, considerava que havien estat un bany de realitat necessari que permetia anticipar dificultats futures.
I bé: com en el cas d’aquella expedició en què van naufragar a menys de 185 kilòmetres del pol Sud, nosaltres també vam acabar naufragant pocs dies després de l’1-O. Malgrat tot, els 28 membres de l’Endurance van salvar la pell gràcies al lideratge de Shackleton i la perícia del capità Frank Worsley, després d’estar 22 mesos esperant a l’illa deserta Elefant, on van muntar un campament sobre el gel, mentre Shackleton i Worsley remaven per fer 1.300 kilòmetres per demanar ajuda. El fet que cent anys després encara fa famós Shackleton pel seu do de lideratge, va ser qualificat com a «gloriós fracàs».
Tanmateix, al nostre «gloriós fracàs» de l’1-O, però, sembla que li van fallar els lideratges. També és cert que el gel espanyol es va expressar amb una animadversió i contundència que no tenia el gel de l’Antàrtida. I, en tot cas, el que no sabem és si la tripulació aguantarà els mesos necessaris per tal que algú la vingui a rescatar. A més, cal observar —si encara se’m permet estirar una mica més l’al·legoria— que han hagut de passar 100 anys per trobar el vaixell i que ho ha fet una tripulació de 100 membres, ajudats amb aparells d’alta tecnologia i un pressupost aportat per un donant anònim de 10 milions de dòlars.
L’al·legoria de l’aventura de l’Endurance —‘resistència’, en anglès—, però, ens recorda algunes coses importants. La primera de totes, que sí que sabíem que la travessa era perillosa i molt arriscada. Ara es frivolitza fent creure que vam ser una colla d’insensats, d’ingenus amb el lliri a la mà. No: sabíem —i ens ho havíem dit amb claredat— que l’èxit era no només incert, sinó fins i tot improbable. La segona cosa a recordar és que, tot i saber-ho, els qui ens vam apuntar a l’expedició més difícil a què cap poble pot aspirar, la seva emancipació, vàrem ser més dels que pocs anys abans podíem haver imaginat. En tercer lloc, sabem que els lideratges no estaven preparats per afrontar les dificultats. No és que «no hi hagués res preparat» —cosa falsa—, sinó que la posada en marxa de les estructures previstes no era possible sense el trencament previ amb l’Estat, i per a això no teníem ni brúixola ni sextant ni teodolit. En quart lloc, no conec amb detall com van anar els 22 mesos d’espera a l’illa Elefant d’aquella tripulació que esperava ser rescatada. No crec que els anés gaire millor de com ens va a nosaltres l’actual acampada en el glaç del «mentrestant».
I cinquena i última consideració: mentre encara no hem rescatat els tripulants de la nostra expedició, a l’espera de nous lideratges capaços de fer-ho, en què cal confiar és que no hagin de passar 100 anys per trobar les despulles de tot plegat.
