L’altre dia em van recordar de cop la meva condició de dona amb el cabell blanquinós. Em vaig trobar amb una noia que potser feia un parell d’anys que no veia. Ella en té quaranta i pico i ara ha començat a deixar-se de tenyir de negre, amb la idea d’abocar-se als cabells blancs. Això vol dir, en el seu cas, passar per l’estadi intermedi de tenyir-se de rossa per evitar les estridències de color. Així que em veu, exclama: “tu ja el tens ben gris!” Fa com si veiés en mi una raó per autoconvènce’s: el seu procés d’abandó del tint és irreversible. “És que són molts anys i ja n’estic tipa, no tinc més ganes de tenyir-me!”. I els diners i l’haver-hi de pensar periòdicament.
Dos dies després, em trobo amb una dona que passa de la setantena i que llueix una cabellera blanca molt elegant. Va deixar de tenyir-se passada la ratlla dels seixanta. “És un alliberament; al principi em va costar, el primer dia que em vaig veure ben blanca vaig pensar: sí que t’has fet gran! Ara la majoria de les meves amigues són blanques”. Totes? “No, n’hi ha un parell que encara els costa”.
Tot d’una compareixen prejudicis, identitats, imposicions culturals i, finalment, la mirada de l’altre. De l’altre masculí. Compareix una pregunta cada vegada més forta: qui decideix què sobre els cossos femenins? Quines normes tàcites, que són les pitjors, perquè són les invisibles, les que s’assumeixen com a naturals o de sentit comú i no ho són, abracem sense ni preguntar-nos el perquè? El fet de tapar -dissimular, disfressar- el cabell blanc pot passar per una anècdota. Però també es pot mirar per la banda significativa, el que ens diu de qui té el poder de la mirada i de qui està fet per a ser objecte: és natural que a les dones el cabell blanc les faci semblar grans i als homes els faci semblar interessants? On s’ha escrit, aquest acord, i amb quins motius?
Paradigma de res, no m’he tenyit mai, excepte uns banys de color que vaig provar un parell de vegades, com un experiment, abans que els primers cabells blancs comencessin a treure el cap, una mica més aviat que la mitjana de la població (mitjana imaginària, s’entén). Dos exemples familiars m’havien avisat: la mare es tenyia des que tenia vint-i-pocs anys -amb uns tints que no són els d’ara- i una àvia que durant anys havia insistit amb la faixa s’havia tenyit, amb esforç i tenacitat perquè tenia una salut fràgil, fins arribada la setantena. “Tant de bo ho hagués fet abans”, va proclamar la mare, quan se’n va alliberar, passats els seixanta, del tint. Venien d’un temps en què els cabells blancs eren signe de deixadesa i desmanegament i l’entrada dels tints, tota una modernitat.
Això no és cap panegíric del no tint. És només un exercici de desemmascarar costums que es passen per naturals. El pas dels anys no té el mateix tracte -cultural- en dones que en homes. Jo he tingut dubtes, quan a la perruqueria m’han insistit de per què no em tenyia fins que han desistit de demanar-m’ho més. O quan em vaig adonar que en un tres i no res havia passat de ser tinguda per una noieta-nena -senyors de poder que et preguntaven si feia gaire que treballaves de periodista- a ser objecte d’un envelliment sobtat, a causa del cabell blanc.
Estiro els cabells blancs per la consciència que altres tries són possibles i perquè tot allò vinculat al cos de la dona s’ha enretirat del debat públic. I segurament cal esbotzar el marc de la mirada per a fer-la més ampla. Sense laments ni panacees, per a remoure la terra i crear nous terrenys de joc i debats que deixin de ser íntims. No és casual que ara es parli de com afecta la menstruació i la condició de dona a les lesions de genoll de les futbolistes; o que surtin alternatives als sostenidors que deixen enrere l’ús de cèrcols. Miràvem les àvies o besàvies que feien servir faixes com una antigalla, sense saber que moltes menes de cotilles han perdurat.
