Crec que la primera volta que vaig ser realment conscient de la marca que et deixa ser dona en nàixer va ser quan estava embarassada de la meua primera filla. Lluïa una panxa de cinc mesos quan em vaig creuar pel carrer un familiar que em va preguntar si duia un xiquet o una xiqueta. "Una xiqueta", vaig respondre-li, cofoia. "Bo, almenys et trobes bé, no?", va interpel·lar-me, amb total naturalitat. No el vaig reprovar; senzillament em vaig quedar de pedra. Diria, de fet, que en aquell moment no vaig capir la profunditat de l'etzibada, el sentit últim d'aquelles paraules.
Tampoc no culpo aquell senyor, particularment. Més que ofendre'm, em va fer ben evident el camí d'obstacles que, des del mateix moment de nàixer, hauria de superar la xiqueta. Fou, en realitat, un bany de realitat, la realitat d'una societat patriarcal que, des del bressol, ens atorga un valor diferent en funció d'allò que tenim entre les cames. "Pel que fa a la naturalesa de l'individu, la dona és defectuosa i mal nascuda", va escriure Sant Tomàs d'Aquino. "Les xiquetes comencen a caminar i a parlar abans que els xiquets perquè les males herbes creixen sempre més ràpid que les bones llavors", deia Martí Luter. La mentalitat de la societat actual no s'explica sense tot aquest pòsit, sense un esquema de pensament que ha reservat a la dona un paper subaltern i domèstic. "El patriarcat és un sistema", com ha dit la consellera catalana Tània Verge aquesta setmana en una roda de premsa en una bescollada èpica a un periodista.
I vet aquí que una generació de dones vam créixer amb el convenciment d'un nou horitzó igualitari, però hem acabat esgotades i esquizofrèniques. Ser dona i mare en el segle XXI és viure en un mar de contradiccions, en un vull i no puc, sense un llibre d'instruccions per maternar als marges, com escrivia recentment Laia Gordi a La Directa. Ens van vendre un concepte idealitzat de la maternitat, aquell que situava els nadons en el centre de l'univers i posava les necessitat de la mare (i de la parella) en un plànol -de nou!- subaltern. Els xiquets, primer! Ens ho vam creure. Ens cruspírem una prestatgeria de llibres sobre el vincle materno-filial. Ens empassàrem tota aquella mística i fins i tot ens vam convèncer que aquell era un acte revolucionari. I devoràrem els llibres de Carlos González, convençudes que aquell senyor amb barba ens il·luminava pel camí correcte, el de l'entrega incondicional des del moment mateix que la llet vessava dels nostres pits. Ni la més perversa de les Phyllis Schlafly ho hauria organitzat amb més bons resultats.
Perquè mentre tot això passava, en l'altre flanc, la narrativa de l'èxit professional, de l'empoderament femení, s'ha instal·lat en l'epidermis de diverses generacions de dones. Les estadístiques diuen que les dones encara som una minoria en els llocs de decisió i, com a bones feministes, no hauríem de negar-nos a escalar professionalment, a sumar nous horitzons professionals als que ja tenim, a ocupar els llocs que fins ara ells havien patrimonialitzat. "No pots dir que no"; "hi ha trens que només passen una vegada"; "hem pensat en tu", "tu pots amb tot", mentre repasses la llista de tasques interminable -domèstics, professionals- que et corquen el cervell contínuament.
Perquè sí, perquè ells s'han incorporat a les tasques domèstiques, però encara no s'han adonat que la part més feixuga és la càrrega mental i és aquesta la que pesa sobre les nostres esquenes com una llosa. Moltes, enlluernades per aquell ideal de maternitat, acceptàrem reduir-nos la jornada sense ser conscient que, l'única cosa que reduiríem seria el sou, però no les hores de dedicació. Potser perquè així t'ho exigeixen els caps, sí, però també perquè tu t'ho autoexigeixes, perquè no vols renunciar a competir, a estar a l'altura de la resta de companys. I et preguntes, mentre impulses el gronçador una i altra volta, rítmicament, quantes coses interessants i intel·lectualment engrescadores, t'estàs perdent.
I aleshores et sents culpable, perquè en aquest sistema capitalista i espremedor, a les dones se'ns exigeix una cosa i la contrària; perquè hem de ser bones mares, sí, però sense oblidar-nos de continuar la cursa cap a l'èxit professional. Com deia un eslògan d'aquest 8-M "pretenem que les mares treballen com si no tingueren fills i que crien els seus fills com si no treballaren". Vivim una perpètua contradicció amarada d'un sentiment de culpa. Ens diuen que cal posar les cures al centre, però els circuits del sistema transiten pels camins de sempre. Acceptem-ho: hem caigut en el parany i ni tan sols sabem com evitarem que les nostres filles hi caiguen. Tot plegat és esgotador. Ningú ens va dir que seria fàcil; però tampoc ningú ens va dir que seria tan difícil. I no, no estem esquizofrèniques; estem fartes.
