Imagina que fa dos anys que has acabat el teu cicle formatiu de comerç i màrqueting i has hagut d'emigrar a Dublín, perquè durant eixos dos anys no has trobat faena. Imagina que cada matí despertes pensant: "estava pitjor al meu país o estic pitjor ací? Perquè al meu país no m'amagava de la gent, ni tampoc de la policia. Ací m'explota qui vol, perquè estic indocumentada". Imagina que tens por a eixir cada dia al carrer, que no dorms, que plores cada nit pensant en les humiliacions que reps a la faena i a cada lloc on vas. Imagina que als parlaments d'aquell país, hi ha un partit que et jutja i et persegueix per haver anat a buscar treball. Una faena indigna, sense contracte, que et precaritza i que està afectant la teua salut no només físicament, sinó també psicològicament. Una faena que ningú dels que porta la bandera del país al canell, eixos que en un hemicicle suposadament democràtic es queixen que els estàs furtant el lloc de treball, vol.
Impensable, veritat? Una ciutat de l'Europa democràtica, que castiga i precaritza la ciutadania, vinga d'on vinga. Ací està el problema, en el d'on vens. Tenim els mateixos drets per néixer a Oriola, que no pas néixer a Maldonado o a San Lorenzo de Tarapacá? La resposta la sabem. No, no els tenim.
L'Estat espanyol vulnera els drets de les persones, sobretot quan el lloc de procedència no és geogràficament aquell que li interessa. L'Estat espanyol, el que ens castiga per reclamar el dret a l'autodeterminació per a –entre altres competències– poder regularitzar els centenars de persones que busquen una vida millor –vinguen d'on vinguen i tinguen el color d'ulls que tinguen–, està maltractant institucionalment a moltes persones migrants.
Al País Valencià tenim un problema greu. Els endarreriments a l'Oficina d'Estrangeria de València estan ocasionant seriosos perjudicis a les noves ciutadanes i ciutadans que estan esperant la seua documentació. El mareig administratiu al qual es veuen sotmesos (en tres mesos tindrà la resolució i aquest despatx no hi és, i ha d'anar a l'altra oficina, i necessitem que tres persones espanyoles de pura cepa escriguen una carta parlant bé de tu –una carta de recomanació, així, com si fores un objecte– per estar segurs que seràs benvinguda...) deixa en evidència la vulnerabilitat extrema a la qual estan sotmeses, víctimes d'una violència institucional que les deixa totalment desemparades.
Imagina que eixos tres mesos de termini administratiu es converteixen en vuit mesos d’estrès de no saber què passarà, de saber que et trobes als llimbs. Vuit mesos en els quals la inactivitat de l'Administració suposa veure com el banc, en detectar els permisos caducats, no et permet tindre accés al teu compte corrent. Imagina que no pots fer cap tràmit administratiu, com la gestió dels impostos municipals o que, a més, tens limitada la possibilitat d'accedir a ajudes socials que puguen ajudar-te a començar una nova vida, perquè el teu expedient encara no ha sigut tramitat.
Aquesta és la realitat a la qual ens enfrontem. Aquelles paraules que cite en el primer paràgraf, no són meues, són paraules de dones i homes que han vingut al País Valencià per tindre una vida digna. I allò que l'administració espanyola els ofereix és la inestabilitat i la frustració de saber que la seua vida val menys que la vida d'altres només pel seu lloc de procedència. I és que realment, dis-me d'on vens i et diré què vals.
