Assistim impassibles a una escalada sense fre del preu de l’energia. Ni els sindicats, ni les pimes, ni la societat semblen tenir res a dir davant un discurs oficial que sosté que no hi ha res a fer (inoculat sense contestació), acceptant com una veritat inqüestionable que és impossible regular el preu de l’energia. El rebut de la llum s’enfila cada dia una mica més, i se’ns demanava paciència i que tard o d’hora es normalitzaria.
En quin moment hem acceptat, sense més, que és inviable acotar el preu de l’energia? La invasió russa d’Ucraïna ha acabat de rematar aquesta tesi que arrosseguem des del primer dia que va començar el desenfrenat increment del preu del rebut de la llum. Però també del gas i d’una benzina que ja fa que en algunes estacions de servei el litre hagi superat la barrera simbòlica dels dos euros. I no és una conseqüència immediata de la decisió de Putin d’iniciar una guerra d’efectes i derivades imprevisibles. Putin només ha accentuat una tendència claríssima que ja era imparable i que havia escalat com mai el preu dels combustibles fòssils. Però també de productes de consum bàsics.
Enlloc es podia llegir una sola opinió acreditada que posés en qüestió aquest mantra o que, si més no, obrís el debat. Sempre hi ha, però, algú que dinamita el silenci, què es fa preguntes o que ens convida a valorar que hi ha opcions, que hi ha alternatives.
Una d’aquestes veus és la de l’economista Natàlia Mas, que havia estat al Banc Central europeu i assessorant el Banc Mundial, i que ha reclamat públicament un canvi de rumb de la política energètica de la Unió Europea. Primer, posant sobre la taula la possibilitat de separar el preu del gas del mercat energètic. Si se separa el gas de la subhasta del sistema marginalista, la resta d’energies es poden subhastar a un preu raonable. Cal tenir en compte, a més, que Catalunya no depèn del gas rus com ho fa Alemanya, sinó molt majoritàriament del gas algerià i del gas liquat que arriba en vaixells cisterna.
Però en segon lloc, i aquesta sí que és una decisió espanyola, reintroduint, ni que fos amb caràcter temporal, els límits en el preu mínim i màxim que es van eliminar del BOE el 20 de maig de 2021. Fins aleshores, el preu mínim era de 0 Euros el MWh i un màxim de 180. Aquell dia el BOE va publicar unes noves regles del joc i va fixar un preu mínim de 500 Euros MWh i un màxim de 3.000. Però quin sentit té aquesta volatilitat?, es preguntava l’economista catalana que des de fa uns anys assessora el Govern de la Generalitat.
Sigui com sigui, és imperatiu que la Unió defineixi una política energètica i sistema de subhastes que no estigui subjugada als interessos de les grans energètiques i que tingui com a prioritat les famílies i les pimes europees que cada cop viuen amb més dificultats aquesta situació. Aquesta, i no una altra, hauria de ser la prioritat de la Unió Europea. A imatge i semblança del que va fer el 2012 per canviar les regles de la política monetària per evitar el trencament de la zona euro.
I, en paral·lel, Catalunya ha de prendre la ferma decisió de deixar de ser tan dependent d’uns combustibles fòssils que, a més, arriben de fora i sovint de països amb uns règims contraris als més elementals valors democràtics. No pot ser que Catalunya estigui al furgó de cua i que estiguem donant peu no només a perpetuar la dependència sine die dels combustibles fòssils, sinó a prorrogar la vida de les envellides nuclears, Ascó i Vandellós, que ja han superat de llarg la que havia de ser la vida útil.
Ens cal dotar-nos com a país d’una suficiència energètica que ha de passar necessàriament per les fotovoltaiques i pels ara qüestionats parcs eòlics que, de moment, només es compten a l’Ebre i en algunes àrees del Camp de Tarragona.
Avui és insostenible l'oposició frontal a desplegar en el territori un parc eòlic que alimenti la independència energètica de Catalunya i l'aposta decidida per reduir les fonts energètiques més contaminants. D'entre els fòssils, mentre no sigui possible la seva residualitat, el gas. I pel que fa a les energies renovables, els parcs fotovoltaics i els molins de vent. Aquesta ha de ser una prioritat fonamental del Govern de Catalunya i, en particular de la consellera de Medi Ambient, Teresa Jordà, que si bé ja ha manifestat el seu aval i determinació per fer-ho possible, no és menys cert que l’experiència ens ensenya que només perseverant fins al final es concreten els projectes. El primer, el Parc Eòlic de Tramuntana. No hi ha excusa que valgui. O molins de vent o dependència energètica exterior i perpetuació dels combustibles fòssils.
