De traques i gent de tro

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’olor de podrit de València el posa calent. Calent de beure tot el que hi té al seu abast per anul·lar les percepcions olfactives. Emanen d’una falla d’un dels barris més vitals de València. Alguns dels seus veïns han decidit celebrar qualsevol cosa. No és març. No són falles. Però les excuses són bones si els combinats són a 2,50. La música repetitiva no atura les ànsies de furor dels presents. De fet, canten i peguen bots amb cançons que els havien fet vibrar cinc minuts abans. Noció del temps anul·lada o indiferència potenciada per l’alcohol. Tot està bé. Tot s’oblida. Tot és correcte. Els lladregots que transiten i volen passar per amables desconeguts tampoc no molesten. Tot és correcte.

Mesos abans, quan es va submergir en aquell ambient atabalat, frenètic, observà les mateixes cares, els mateixos grups i les mateixes actituds. Tots perseguien satisfer el pecat de gola de la forma més grollera possible. A costa de maltractar el cos i de caure en paràmetres d’indignitat cridanera. De balbuceigs celebrats. De moviments erràtics. D’atreviments insòlits. I d’un endemà de records difuminats, reconeguts amb una mescla de riure i penediment.

És curiós observar-ho tot, mesos després, immers en la multitud però apartat de la tendència etílica que condueix a la disbauxa. Hi ha aquells que fan de l’excés el seu modus vivendi cada cap de setmana. Es troben dins del seu context. No criden l’atenció. No gaudeixen especialment, perquè no fan res de distint. Hi ha també els aliens que s’adapten a un àmbit que no és el seu. Delatats per una indumentària diferenciada, allunyada dels intents frustrats d’elitisme estètic, caracteritzat per pentinats futbolístics i tatuatges d’infart matern, fan el seu rogle per ballar amb estridència. La manca de complexos sovint esdevé emblema.

Fugen d’una normalitat acceptada però molt més vergonyosa. La d’aquells que es veuen obligats a tindre sexe i cerquen l’objectiu sense respectar-se a ells mateixos. La de pares que prioritzen apurar els últims glops abans d’acabar la música malgrat la plorera dels seus fills, que s’impacienten des d’un carro, que no és búnquer. La música també la senten, però en detesten el volum. Tenen més gust que els seus progenitors. La de parelles que semblen sentir addicció al menyspreu mutu cada vegada que tasten l’alcohol i s’abominen amb insults i presagis dolents expressats en forma de desig.

Finalment, molts es conformen amb aquestes externalitats a canvi de detonar el fetge. El bon moment brindat per les dosis barates d’alcohol compensa totes les conseqüències. Així es percep des de fora, quan es contemplen aquestes reaccions allunyades del benestar. Per què ho fa, la gent? Potser no coneix cap altra cosa. Potser no els han ensenyat més passatemps. Potser la pressió social els obliga a caminar per aquell sender ordinari que mescla el deliri amb el goig, l’oblit amb la vulgaritat, l’exaltació amb la baixesa.

Potser tots ells tenen motius per caure en aquella foscor d’embriaguesa. Tantes persones no poden estar equivocades. Menys encara si es té en compte l’ofensa que senten quan són qüestionats els seus mètodes de diversió, l’organització dels actes, els diners invertits. Aquesta és l’única València que molts forans coneixen. La València del soroll distanciada de la reflexió. Majoritària i unida, que compta amb l’atenció i la protecció institucional. Popular i consolidada, perquè existeix des de fa segles. I sense cap altre remei que l’acceptació per part dels que es juguen els càrrecs cada quatre anys. Perquè saben que sense satisfer-los no arribaran enlloc. La València més grollera que imposa el seu estil. Que no serà reconduïda per falta d’atreviment. Perquè oferir alternatives d’oci saludable és més arriscat que mantenir els hàbits d’obscenitat ferma.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.