A la seua joventut, Frederic II de Prússia va escriure L’anti-maquiavel, un text on impugnava El Príncep, l’obra més coneguda de Nicolàs Maquiavel. Aquell gest va admirar els il·lustrats, perquè mostrava com les llums podien arribar a transformar la ment d’un futur monarca, i dirigir-la cap a les grans empreses de la humanitat. El jove Frederic volia triomfar en les lletres, escrivia versos, filosofava, i fins i tot va iniciar una correspondència amb Voltaire, al qual li va mostrar la seua admiració, declarant-se el seu deixeble més entusiasta. Com escriu Pierre Gaxotte: “Frederic era un home de lletres i francès”. D’aquesta manera, en la seua correspondència divulgava que calia acontentar-se amb el que es tenia, no desitjar les riqueses del veí, no fer a l’altre el que no t’agradaria que et feren a tu, etc. Mostrava que els prínceps havien de ser dolços i clements, que les conquestes eren una empresa criminal, que entre un heroi guerrer i bandoler no hi havia més diferència que un estava coronat de llorers i l’altre no. I que la millor manera que tenien els reis d’honrar la humanitat, era distingir-se com esperits superiors que s’esforçaven en perfeccionar els seus coneixements i que es lliuraven al culte de la veritat.
Extraordinari Frederic! Quantes esperances dipositaren en ell! Però als pocs anys de ser coronat rei, va composar un llarg poema titulat L’art de la guerra. Allò va alarmar els il·lustrats, pel que podia deixar entreveure. I així era: Frederic II volia ser un rei il·lustrat, però al mateix temps no volia reduir la seua fama als llorers de les lletres o de la filosofia. La glòria militar també l’atreia; més aviat, l’encisava. I per això, en 1756, sense cap avís previ, va envair Saxònia, deixant en evidència la seua hipocresia i la crueltat de les seues tropes. Allò va donar origen a la Guerra dels Set Anys, en la qual varen morir al voltant de quatre-cent mil persones. Fruit de totes aquelles victòries militars, començaren a anomenar-lo Frederic el Gran, i els pintors el retrataren a cavall, conduint gloriosament les tropes al camp de batalla, sota l’àguila prussiana i el lema Pro Gloria et Patria. L’anti-maquiavel havia resultat ser un impostor.
No cal dir que Voltaire va quedar molt desil·lusionat d’aquell que anomenava l’Apol·lo del Nord. Fins i tot, va imaginar la construcció d’un tanc (“carro de Cyrus”), i li’l va enviar al ministre d’Argenson per tal que el fera servir contra el malvat Frederic. El ministre de la guerra ho va considerar i va manar realitzar un prototipus a un membre de l’Acadèmia de Ciències. El poeta desitjava derrotar el seu vell amic amb aquell nou enginy, que portava un cofre per a les granades i un blindatge especial per a protegir el cavall. Finalment, no es va arribar a construir aquella “petita broma”, segons la va definir el mariscal Richelieu, comandant de l’exèrcit d’Alemanya. Anys després, Voltaire de nou proposaria el seu tanc a Caterina II, durant la guerra contra els turcs, advertint-li que no estava en absolut “del bàndol dels homicides”. Però que desitjava tant derrotar els vàndals! Perquè Caterina II, des del seu despotisme il·lustrat, va actuar, si fa no fa, com Frederic II: igual exterminava els turcs com rebia Diderot i llegia Càndid.
Comptat i debatut, el món bascula constantment entre el maquiavel·lisme i l’anti-maquiavelisme, és a dir, entre un món on imperen els valors morals i humans, i un altre on el domini sols s’imposa per la força i la violència. Els governants saben ben bé com han d’actuar per tal de buscar la felicitat i concòrdia dels pobles, quins són els camins que porten als grans èxits de la humanitat. Poden triar entre la llum o les tenebres. I, tanmateix, sovint trien aquestes últimes i es comporten criminalment, com bandolers d’elit. La història els hauria de jutjar així, com cruels genocides, i retirar tot el mèrit a les seues batalles i conquestes. Esborrar tot el possible la seua presència del nostre imaginari públic (les places del món són plenes d’herois guerrers) i presentar-los com el que són: grans enemics de la humanitat. Cal apostar decididament contra Maquiavel.
