Aquesta setmana Xarim Aresté publica un nou àlbum d’onze cançons, titulat Ses entranyes, que presentarà oficialment dissabte 19 de març a l’Auditori Barradas dins el marc del Barnasants. Que el millor trobador de la seva generació –no ha fet ni quaranta anys i ja té una dotzena de discos al mercat– estreni nou treball hauria de ser motiu de festa, reverència i veneració de periodistes, mitjans de comunicació i institucions culturals, en qualsevol país normal. Però ja sabem que, malauradament, aquí les coses funcionen d’una altra manera. Llevat els dos o tres crítics que encara es prenen la cultura seriosament, a casa nostra, com si no n’haguéssim tingut prou durant els anys del mal anomenat rock català, l’statu quo cultural –si és que això no és un oxímoron en si mateix– continua(rà) apostant per propostes musicals lleugeretes –sobretot pel que fa a les lletres–, que no suposin en cap cas d’estripar cap vestidura mental, ideològica o nacional. Cançonetes naïfs, poemets de versets polits, fullaraca que faci mantenir les feres controlades, no fos cosa que ens esveréssim més del compte.
Però tornem al de Flix. Per generació, actitud, qualitat, discurs i capacitat creativa, Aresté em recorda l’altre gegant de la cançó en català –per bé que alguerès– que avui tenim, en Davide Casu. De fet, els dos comparteixen que no són merament cantautors. Són una mena de Leonardos da Vincis del segle XXI: pintors, escriptors i músics de categoria. En els darrers lustres, l’exlíder del grup Very Pomelo ha acompanyat a l’escenari artistes com Gerard Quintana –amb qui ha publicat un disc conjunt–, Sopa de Cabra o Sanjosex, entre d’altres. La seva veu i el so inconfusible de la seva guitarra l’han convertit en un valor afegit molt preuat per a qualsevol artista d’avui. I si bé tot això és cert, és també indubtable que, en el camp de la música, és com a cantautor que, fins ara, l’ebrenc ha pogut demostrar millor el seu talent probablement innat. Una dada ho demostra: el nou disc, Ses entranyes, veritable obra mestra, va ser enregistrat en tan sols un dia i mig. Aresté va convocar la banda a l’estudi sense pràcticament haver assajat abans, amb l’objectiu de facturar un disc “més humà, imperfecte, però al mateix temps, natural”. En una entrevista recent al Diari de Girona, l’artista sostenia que “ara tot es fa per pistes i quantitzat. La màquina forma part del procés i això t’ atorga un control absolut. I això en realitat va contra la música, almenys de la meva”. En un moment que la tendència musical moderneta del nostre país –plena de màquines, sintetitzadors, alteradors de veus i instruments, pregravats, lletres innòcues i, sobretot, molta molta molta cançoneta buida– demostra que hem perdut del tot l’oremus, és d’agrair que surti algú a restablir el règim del bon gust, l’essència i l’esquinçament.
Musicalment, l’artista es manté fidel al seu eclecticisme habitual. Com qualsevol gran disc de cançó, és impossible classificar-lo en un gènere musical definit que no sigui el mateix de la cançó. En el disc hi trobem rock d’arrel, jazz, tonades de blues, tonades de pop, picades d’ullet al món de la rapsòdia, i fins i tot alguna cançó que beu de la nostra música popular… I, així, viatgem d’un estil a un altre amb total naturalitat, sense fissures, per una raó ben senzilla: el centre de tot és la cançó, és a dir, allò que l’autor vol expressar-nos. A diferència de bona part de les propostes de cançó actuals –en què allò que canten és del tot intranscendent per a la majoria dels mortals, i és tant així que de vegades sembla que l’únic que tinguin al cervell siguin melodietes que no saben què fer-ne, i que acaben posant-hi lletres que més hauria valgut que hi haguessin posat quatre gemecs–, les composicions d’Aresté i la seva banda es troben sempre al servei d’un text i d’un neguit, escrit amb absoluta consciència. Per això, a cançons com “Un boig baixa del tren cridant”, mentre de fons sentim un piano, una bateria i un contrabaix que semblen sortits d’una jam session del Jazzsí Club del Taller de músics, emergeix la veu del de Flix i ens amolla, com si fos Dalí declamant el Poema agafat al vol, “L’estació no es veu perquè el sol ens dispara a la cara i l’olor del ferro bullint i les herbes seques i els gats prims i els portals tapiats amb penes…(...) El mar fa olor de cony, i el riu fa olor de polla”.
Si la tardor passada ens va regalar el Ludwig de Mazoni –indiscutiblement, un dels millors discos del 2021 en la nostra llengua–, aquesta primavera ens duu els fruits d’un Xarim més madur i transgressor que mai. Gairebé a cau d’orella, a “Ja no hi ets”, ens canta “Jo em buscaré entre les llumetes / dels teus ulls que fan poemes / quan se’n van / i l’albada ens queda gran (...) Perquè no és poc que surti el sol, / que cantin els ocells / que hi naixin flors, / entre els badalls que fa el ciment en aquesta gran ciutat / on tu ja no hi ets”. Quina delícia i quin cop de puny. Quin xerric. Entranyes de Xerric Arèstec.
