Després de les pròximes eleccions espanyoles, siguin quan siguin, si els resultats es mantenen poc o molt en les expectatives que ara marquen les enquestes —i, per tant, lluny de tota majoria absoluta— començaran a sortir veus a Espanya que reclamaran una o altra forma de gran coalició. Seran veus que parlaran en nom del sentit d’estat, on hi veurem de ben segur exmandataris rellevants, periodistes influents i tots aquells que s’atribueixen ells mateixos, amb raó sense, sentit d’estat (d’Estat espanyol i monàrquic, per descomptat). L’argument serà que no és bo per a Espanya que els dos grans partits dinàstics, populars o socialistes, necessitin, per fer govern, forces que consideren externes al sistema com són, respectivament, l’extrema dreta explícita o els partits nacionalistes —fal·laçment presentats com a simètricament indesitjables— i que, per tant, l’única solució per preservar el sistema és l’acord no estrictament conjuntural entre els dos grans. Un acord que podria voler dir un govern conjunt o, més aviat, que aquell que no guanyi cedeixi els seus vots o la seva abstenció en les grans qüestions essencials —investidura, pressupostos, grans lleis d’estat— perquè l’altre pugui governar sense haver de pagar peatges a Vox o als independentistes.
Aquesta crida a l‘entesa entre els dos grans partits monàrquics del règim del 78 ja va començar a circular de manera molt tènue fa un temps, quan alguns sectors pressionaven el PP per donar suports significatius al PSOE que li evitessin haver de pactar amb les esquerres independentistes, que era una perspectiva que els escandalitzava. Però van tenir poc ressò. No calia, encara. El PP no veia avantatges electorals en cedir els seus vots, sinó que considerava més profitós presentar-se com l’alternativa radical al PSOE. I el PSOE considerava que pactar amb els independentistes li sortiria prou bé de preu —gairebé de franc— i que no li produïa així un desgast significatiu davant del seu electorat. Però l’eclosió de Vox farà que aquestes veus —més preocupades, naturalment, per l’independentisme que per la ultradreta— sonin ara amb més força, perquè l’aïllament de Vox li dona una cobertura democràtica més presentable i perquè l’oferta pot interessar ara a tots dos partits grans, segons qui quedi primer. Certament, aquestes veus del soi-disant “sentit d’estat” no tenen cap repugnància per Vox. El que de veritat els amoïna és l’independentisme. Però saben que l’entrada de Vox en el Govern espanyol aïllaria el PP respecte a la resta de la dreta conservadora europea i seria un descrèdit per a la democràcia espanyola. Per tant, és l’ocasió de tornar a plantejar la seva vella aspiració: cordó sanitari que deixi fora els independentistes, i ara també, si cal, que deixi fora Vox i reforci el nucli dur del sistema.
La segona restauració borbònica, seguint les passes de la primera, va dissenyar un sistema de dos partits grans que s’alternarien en el poder. La reedició del vell “de Sagasta a Cánovas, de Cánovas a Sagasta”. Del PSOE al PP, del PP al PSOE. Però la sociologia electoral no ha permès l’alternança de majories absolutes. Van dinamitar el paper de frontissa dels partits nacionalistes, perquè feien massa perillosament forta la consciència nacional basca o catalana. Van intentar inventar-se una frontissa espanyola, Ciutadans, i no va funcionar, perquè el que està a una banda —la de la dreta— no pot fer de frontissa entre dues. Han hagut de substituir l’alternança de grans partits per l’alternança de grans blocs (però en els blocs els hi entren partits que no els agraden). Els queda per provar la gran coalició o els seus succedanis, tots fonamentats en l‘entesa del fons de socialistes i populars per salvar els fonaments del sistema.
Per això estic segur que aquestes veus sonaran després de les eleccions, i amb molta força. No estic gens segur que triomfin. Primer, perquè l’odi entre les dues Espanyes espanyoles —i ja m’entenen la redundància— és caïnita. Encara hi pesa l’ombra de la Guerra Civil. Però també per una qüestió estratègica: ajuntar-les totes dues en el govern situa fora del sistema tota possibilitat d’oposició. Ara els emprenyats amb el PP poden anar al PSOE, i a l’inrevés. Però on anirien els emprenyats amb un govern que seria percebut com del PSOE i del PP a la vegada? El sistema necessita que hi hagi un dels seus partits al govern, però també necessita que n’hi hagi un a l’oposició, per recollir tota forma de malestar. No crec que hi hagi gran coalició. Estic segur que els ideòlegs de la segona restauració borbònica demanaran que hi sigui.
