Aquestes setmanes, des dels dies de tensió prèvia a la guerra i, sobretot, des que van començar els bombardejos a Ucraïna, uns quants ens han tornat a obsequiar amb tota una sèrie de proclames disfressades d’academicisme irreverent que poc o res tenen a veure amb la voluntat d’analitzar què està passant a l’est d’Europa i, en general, al món sencer.
La conclusió, ras i curt, i és el que ve a dir Vladímir Putin: Ucraïna ha de ser “desnazificada”, l’OTAN és dolenta i Occident és culpable. Arguments que no disten molt d’aquells eslògans tan eficaços del segle passat –“Rússia és culpable”, “que venen els russos!”–, que no tindran tant d’èxit però que serviran per a enfortir els vincles que uneixen els proclamadors d’aquestes consignes i per a refermar-se com els referents d’una veritat que aquest món covard, paternalista i mentider no vol traure a la llum. Tota una derivada internacionalista del negacionisme pandèmic.
Cap de les parts que vol dominar el relat en aquest debat sorgit arran de la guerra a Ucraïna sol parlar, almenys en primer terme, de les víctimes, els tristos protagonistes d’aquest conflicte. Es parla molt dels dirigents occidentals i dels russos, però massa poc dels qui senten caure les bombes des de les estacions subterrànies de metro, dels que miren de fugir a correcuita sense cap garantia d’aconseguir-ho o dels centenars de morts que hi ha hagut i dels que moriran.
Des d’aquesta part del món s’observa un país al qual mai no l’han permès viure en democràcia ni sota cap sistema polític desenvolupat per ells mateixos, i que ha estat sotmès a l’assimilació nacional completa del seu veí –i això ens hauria de sonar. I es constata, també, que Occident només intervé militarment en nom “de la pau i la democràcia” quan hi ha grans interessos al darrere. Ucraïna, vistes les reaccions fins ara, sembla que no preocupa tant els dirigents del nostre entorn, que tornen a evidenciar una hipocresia repugnant.
Mentrestant, quan el negacionisme internacionalista ho qüestiona tot des de la base es poden justificar les actuacions d’un imperi amb tarannà expansionista, que fa desaparèixer poc dissimuladament la dissidència, que persegueix i enverina periodistes –cal pensar que deuen estar “a sou d’Occident”– i que es defineix per la voluntat declarada per fer desaparèixer les minories nacionals.
Com que, al cap i a la fi, “la democràcia no existeix”, tant fa que ens governe el Putin de torn si del que es tracta és de plantar cara a l’ordre mundial dissenyat per Occident, que permet que a Ucraïna governen els nazis. Perquè no ho oblidem: una de les raons que justifiquen o argumenten aquesta guerra és que els ucraïnesos són nazis. I per justificar-ho, bombardegen el whatsapp i les xarxes amb imatges de columnes paramilitars ucraïneses exhibint símbols feixistes.
Alguns, que han (hem) patit l’estigmatització gràcies a la difusió indiscriminada de contingut viral amb motivació política i amb cap voluntat de descriure la realitat, sinó de generar una opinió adversa contra un moviment, ideologia o país, haurien (hauríem) d’estar vacunats contra aquests mètodes tan allunyats del debat sincer i honrat. Però com que no ho estem, continuarem caient en el simplisme i en la tergiversació. I seguirem participant en aquesta competició absurda en la qual del que es tracta no és de tindre coneixement, sinó d’intentar tindre raó i de mirar de fer encaixar la realitat del moment amb la ideologia defensada per fabricar un relat, per desbaratat que siga.
Clar que els relats desbaratats també funcionen. De fet, hi ha mitja Espanya que es pensa que a Catalunya també impera el nazisme o una cosa pareguda.
