Es diu, i és cert, que allò que defineix millor l’agenda ideològica d’un mitjà de comunicació no és tant el què diu com el què calla. Al capdavall, allò que fa explícit, pot ser subjecte d’una decisió -especialment, en l’opinió escrita o “tertuliejada”- d’aparentar un pluralisme que no practica en la informació. És més fàcil emmascarar dient que callant. En canvi, allò que s’exclou d’una portada de diari o d’una escaleta d’un informatiu radiofònic o televisiu, allò que es considera secundari o irrellevant, tot i la seva invisibilitat, esdevé d’una rellevància rotunda.
He començat amb aquesta reflexió perquè fa temps que em pregunto com és que determinades informacions d’àmbits territorials que a mi em semblen rellevants, amb prou feines i només molt excepcionalment, mereixen l’atenció mediàtica. I, en canvi, em demano perquè altres espais que em semblen insignificants, o si més no molt menys rellevants que els primers, són profusament tractats. Aquestes decisions sobre posar i treure notícies, o de jerarquitzar-les, són les que acaben configurant la nostra visió del món.
Aquestes darreres setmanes, posem per cas, l’atenció mediàtica sobre les esbatusses dins del PP espanyol ha estat la tònica general, també dels mitjans catalans. Dir que el sistema mediàtic català està profundament “descentrat” -és a dir, que no considera Catalunya o els Països Catalans com el centre del seu punt de vista-, és una obvietat. La confusió -amb comptades i honorables excepcions- a l’hora de saber qui és el “nosaltres” i l’”aquí” de molts mitjans és quasi total, si no és que la mateixa confusió és causada pel fet de voler emmascarar que, en el fons, tenen un nosaltres i un aquí espanyols.
Ara bé, en el cas de la informació sobre les patacades entre els inefables Ayuso i Casado, encara es podria dir que, agradi o no, es justifica perquè allò que passa al PP espanyol també afecta la política catalana. I és cert, especialment en la mesura que s’ha abandonat el procés de distanciament respecte de l’Estat i ara estem en una fase d’acostament profundament autonòmica. En un altre moment, fins i tot podria haver estat motiu d’alegria en la mesura que afeblia l’adversari. Ara, més aviat se n’informa amb preocupació per allò de si VOX hi surt guanyant, o de si desestabilitza el PSOE i el retrau -encara més- a negociar res amb Catalunya.
En canvi, allò que ha desaparegut del mapa informatiu és Euskadi i Escòcia. En el primer cas, és un fet lamentable perquè dels bascos, políticament, en podríem aprendre molt. Certament, molt més que quan hi havia lluita armada. I no pas per copiar-los -som casos i societats massa diferents-, sinó per veure com han treballat per aconseguir la pacificació o com calculen els suports a Madrid per defensar amb èxit els seus interessos. Tant el PNB com Bildu. O per sabut com s’ho han fet per internacionalitzar amb èxit la seva causa. Però si seguiu mitjans catalans -també amb les mateixes escassíssimes excepcions d’abans-, us adonareu que Euskadi ja no existeix. Després d’anys d’acusar-nos -a alguns- de patir “basquitis”, després que durant el procés la “basquitis” canviés de bàndol i passés als qui ens retreien no ser tan moderats com el PNB, ara simplement s’ha esfumat. Un silenci veritablement escandalós!
L’altre cas és Escòcia. Sense tenir massa temps per aprofundir-hi, diàriament rebo dues capçaleres de premsa escocesa -The Herald i The National-, un diari unionista i un d’independentista. L’exercici de saber quina és el debat i la “conversa” informativa a Escòcia és interessant per dues raons. Una, perquè a Escòcia ja preparen el proper referèndum d’independència, i la seva estratègia ens podria donar pistes, sobretot si sabéssim mostrar al món que allò que faran ells, també ho podríem tornar a fer nosaltres. I, segona raó, perquè veuríem que el nivell de conflictivitat entre independentistes i unionistes, però també entre independentistes, no té res a envejar al nostre. Vull dir que saber què passa a Escòcia també serviria per desdramatitzar la gravetat de la irritació amb què vivim la derrota del 155.
Aquesta anàlisi dels silencis es podria estendre a altres terrenys. Per exemple, si s’informés més i millor de com es preparen les eleccions presidencials franceses i els avenços de la seva dreta extrema, dirigents com Salvador Illa no podria dir amb impunitat i sense fer el ridícul que el creixement de la dreta extrema a Espanya és culpa de l’independentisme. I potser més que no pas practicar exorcismes contra aquesta dreta, com fem aquí, podríem intentar comprendre les causes del seu creixement a gairebé tota Europa.
No parlar d’allò que passa fora és una altra forma de mirar-se el melic. En aquest cas, és clar, el melic espanyol.
