La realitat sempre supera i —més important encara— desmunta la ficció. La idea recurrent de certs sectors del valencianisme i del catalanisme de “reformar Espanya” ha estat cíclicament espedaçada per la inèrcia i el tarannà històric d’una manera gairebé religiosa: els governs espanyols successius, de qualsevol signe i sota qualsevol règim, així com la relació quasi colonial de Madrid amb els Països Catalans i la ideologia majoritària que sempre acaba imposant-se d’Almansa enllà, s’han encarregat de destruir qualsevol indici de reforma mitjançant el pensament, la paraula, l’obra i l’omissió.
La ficció de reformar Espanya, a l’estil d’una divinitat mitològica, transmuta i canvia de nom amb els pas del temps. Només en la darrera dècada hem sentit parlar de l’Espanya federal, l’Espanya plurinacional, l’Espanya de les Espanyes, l’Espanya catalana, l’Espanya a la valenciana... Tot un seguit de propostes benintencionades —o, potser, no tant— que sempre han acabat rebentant contra el mur de la realitat impassible i pètria de l’Espanya monolítica eterna, amb aquell regust centrípet tan amarg i un cert tuf a claveguera de l’estat, estàtua eqüestre i uniformes arnats.
Espanya és irreformable perquè només aquesta setmana ens hem hagut d’empassar com la fiscalia s’acarnissa novament amb nou antifeixistes de Pego i els demana 9 anys de presó per enfrontar-se a un grup de neonazis que es passejaren pel poble enarborant esvàstiques i lloant Hitler. La Guàrdia Civil els encolomava, a més, un delicte d’odi. I tot plegat després d’exonerar els nazis, que dormen tranquils a la seua baconera. Al mateix temps, la dreta espanyola pren els carrers de Madrid contra Pablo Casado per haver trencat l’omertà en denunciar les corrupcions probables d’Isabel Díaz Ayuso, ni que siga per un interès espuri com controlar el partit, i s’ha llançat en braços de la líder madrilenya, qui ha afavorit el germà i la mare, com a mínim, amb negocis poc ètics, gens estètics i qui sap si il·legals a costa del repartiment de material sanitari durant els mesos de contagis i morts de la pandèmia. Poca broma.
El gruix dels mitjans de comunicació donen suport a Ayuso, tot fent servir una doble vara de mesurar typical Spanish. Què en dirien, els mitjans del règim, si un president català —Puigdemont, Torra o Aragonès, posem per cas— hagueren permès que el seu germà cobrés comissions per aconseguir mascaretes en plena pandèmia? I si damunt ho reconegués? I si hi hagués milers de catalans i catalanes en el carrer donant-hi suport i escridassant els periodistes al crit de “mentiders”, “carronya” i altres floretes? Doncs, això.
Són els mateixos mitjans —i, de pas, la mateixa judicatura i cossos policials— que blanquegen la ultradreta fins a convertir-la, de nou, en una ideologia presentable a ulls de l’opinió pública espanyola. El mateix Casado ha alimentat el monstre que ara se li gira en contra i li mossega la mà. No debades la resposta a la crisi del PP no és virar cap a un altre model d’Espanya possible, cap a la reforma delejada des de certes perifèries, sinó aprofundir en el túnel fosc: en a penes una setmana, tres enquestes ja intueixen un fort creixement de Vox i un possible sorpasso al PP que no pot sorprendre ningú. “Ja són aquí”, podríem dir-ne, però no a l’estil Tarradellas, sinó tot prafrasejant la frase més aterridora de Poltergeist.
La reforma d’Espanya que cert catalanisme —i/o valencianisme— trau de l’arca cada cert temps resulta impossible també perquè ja tenim prou amb les nostres misèries pròpies com per clavar-nos a netejar el femer aliè. Les enquestes amenacen amb la possibilitat que Vox es dispare a totes les circumscripcions del País Valencià i les Illes Balears, mentre el Govern català, ancorat el xoc post-procés, dialoga per unes engrunes amb resignació desesperant. I tots plegats continuem donant-nos l’esquena sense entendre, o sense voler entendre, que la solució no passa per un marc mental espanyol on el panorama no resulta gens abellidor.
Un amic meu, professor de català en un institut del País Valencià, em comentava fa uns dies que, tot jugant a El Gran Dictat a classe, va pronunciar la paraula “boig”. Cinc o sis alumnes van escriure “Vox” com a resposta. Mascaretes incòmodes i oïda escassa a banda, la presència de la ultradreta a una Espanya que alguns pretenen encara reformar és tan profunda que genera situacions grotesques. Potser, fins i tot, tinguen raó: ells aposten per la repressió, per la corrupció i per l’Espanya de llops amb pell de xai que encarnen Ayuso o Vox; nosaltres, en canvi, estem bojos per no haver entès encara que l’única reforma possible és deixar d’ofrenar noves glòries i entonar un necessari, urgent i higiènic “Adeu, Espanya”.
