Acaba d’aparèixer el llibre “Del sometent als Mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya” publicat per l’editorial valenciana Afers. L’obra, coordinada pel professor d’Història Moderna de la UB, Àngel Casals, és fruit d’un curs impartit a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada l’any 2019. A través de les aportacions de diversos autores i autors, entre els que em trobo, fa una mirada a diferents episodis de la història del país en relació a allò que ara s’acostuma a definir com ordre públic.
Aquests dies, el Parlament de Catalunya analitza també el tema de l’ordre públic mitjançant una Comissió d’estudi del Model Policial. Cal aclarir que model policial i model d’ordre públic no són, en una societat democràtica, el mateix. Per model policial català entenem l’organització i les formes de prestar el servei de seguretat d’acord amb les competències de la Generalitat: un model que s’ha anat configurant des dels anys vuitanta fins a arribar a l’actualitat. Avui els Mossos d’Esquadra actuen com a policia integral a tot el territori i, conjuntament amb les Policies Locals, constitueixen el que anomenem Policia de Catalunya.
En canvi, el model d’ordre públic, es refereix tan sols a com exercir una de les moltes funcions de la policia, ni tan sols la més important, la que pretén assegurar la pau als espais públics, alhora que ha de garantir l’exercici dels drets de manifestació i reunió pacífiques de la ciutadania.
La Comissió hauria de pronunciar-se sobre la diferència entre violència i desobediència civil. Els manifestants que ocupaven pacíficament la Plaça Catalunya de Barcelona l’any 2011 exercien una forma legítima de desobediència; en canvi, foren desallotjats, per ordres del Departament d’Interior, amb un ús desproporcionat de la força. El mateix, però molt més greu, va passar l’1 d’octubre de 2017, quan la ciutadania va ser apallissada per la policia de l’Estat. En canvi, l’incendi de contenidors als carrers de Barcelona que obligava als veïns a tirar-hi aigua per evitar que el foc arribés a les seves cases, l’intent de cremar una furgoneta de la Guàrdia Urbana o l’atac a una Comissaria dels Mossos a Vic no poden ser considerats, de cap manera, desobediència pacífica. Alguns partits van preferir mirar cap a una altra banda. Si es vol controlar amb fermesa qualsevol mala praxi de la policia, primer cal condemnar sense embuts la violència urbana. Algunes causes justes perden el suport de la ciutadania si aquesta percep violència en qui les protagonitza. I el Govern de la Generalitat no hagués hagut de trigar tant en pronunciar-se amb claredat per por a la reacció de sectors que li són afins.
Una qüestió polèmica durant els aldarulls dels darrers anys ha estat la utilització de bales de goma per part de la policia de l’Estat. El Parlament de Catalunya les havia prohibit l’any 2013; certament, des d’un punt de vista jurídic la prohibició no afectava a Guàrdia Civil i Policia Nacional. Però el Govern de la Generalitat hagués hagut de portar a la Junta de Seguretat el requeriment que si la policia estatal actuava a Catalunya no podia utilitzar aquests projectils. El president Torra va preferir fer d’activista virtual abans que aplicar les seves facultats com a governant.
Seria desitjable que la Comissió d’estudi pogués trobar l’equilibri entre la millora dels mecanismes de control davant l’actitud inadequada de qualsevol agent i el fer pedagogia a la ciutadania de què significa per a l’autogovern disposar d’un model de policia capaç de garantir la seguretat ciutadana, lluitar contra el terrorisme, actuar com a policia judicial i mantenir l’ordre públic. Alguns dels que parlen d’estructures d’estat no haurien de fer el joc a la dreta radical espanyola que voldria convertir els Mossos d’Esquadra en una policia decorativa o, com a màxim, administrativa.
