Sempre m’ha paregut admirable el jovent inquiet que es mobilitza com a forma de canalitzar l’ebullició de la sang novella. La mirada epidèrmica a la realitat de la societat actual, però, mena cap a un adultcentrisme que etiqueta la joventut —especialment, l’adolescència— com un col·lectiu desinteressat per la cosa pública, mandrós, penjat del mòbil i preocupat només per l’oci i la vida fàcil. Els ninis, els hikikomoris, els perduts que pasturen l’herba dels canuts al parc del barri i els qui fan campana existeixen i existiran, però resulta totalment injust homogeneïtzar tota la jovenalla sota clixés negatius que responen més al prejudici adult que a la realitat. El desè aniversari de la Primavera Valenciana, covada a l’institut Lluís Vives en un moment en què els adults claudicaven, anestesiats i impotents, davant del règim del PP valencià, n’és la prova fefaent.
El jovent, de fet, és futur, potencial i energia a dojo. Una força en brut, nerviüda, caòtica i, a estones, fora de control i ingovernable. Per això fa tanta por i, potser pel mateix, els partits polítics sempre hi han clavat l’urpa. Amb pocs dies de diferència, PP, PSOE i Compromís estan removent les cúpules dels seus moviments juvenils: cal cuidar la pedrera i nodrir-se de sàvia nova. Amb tot, la política tremola davant dels versos solts i la joventut és un poema sense mètrica, ni rima, ni estructura fixa, més enllà de la força expressiva d’una paraula viva i feréstega. Els polítics s’hi fixen, és clar, però amb ànsia de control.
Les joventuts dels partits, de fet, han estat una incomoditat necessària per a les grans formacions polítiques. Les Joventuts Socialistes eren aquell grapat de marrecs que encara alçaven el puny i duien la bandera republicana als mítings del PSOE quan Felipe González ja preparava la porta giratòria i, entre l’OTAN i la ics sense aïllar, encimbellava el rei Joan Carles com a ídol de la democràcia. Quan els grans no s’atrevien a dir, els joves obrien la boca: com a prova, els calfreds dels dirigents de CiU i el Bloc cada vegada que la JNC o el Bloc Jove feien onejar l’estelada. Eixe és el gran valor, en essència, de les joventuts de partit: despertar els majors de la somnolència que provoca l’escalfor del cuir dels hemicicles.
La nova política —quina paradoxa!— genera, però, l’efecte contrari. Les joventuts dels partits esdevenen cada vegada més una pedrera de càrrecs oficials que copien els discursos dels majors sense modificar-ne ni una coma. No siga que, quan la música pare i arribe el moment de prendre cadira, aquell tuit incòmode o aquella declaració agosarada passen factura. Res no hi ha més trist que un polític professional que encara no ha fet la trentena.
La dreta, com sempre, n’és pionera. Els cadells del PP són una espècie complexa que es proclama conservadora i defensa l’statu quo en un moment de la vida en què rebel·lar-se és una obligació moral. Cadàvers ideològics prematurs amb experiència professional minsa i un futur al Congrés o a l’ajuntament de torn covat a força de fontaneria i tècniques d’escalada política. L’actual president de les Noves Generacions del PP valencià, Juan Carlos Caballero, resumeix el paradigma: 33 anys, llicenciat en dret, màster de lideratge polític i comunicació electoral en un centre privat, zero experiència professional i una dècada al capdavant de les joventuts populars. Ara ja és secretari general del PP a València i diputat a les Corts. I amb un futur esplendorós com a polític “liberal”, subvencionat amb sous públics i sense haver trepitjat mai una empresa privada.
L’efecte contagi escampa el mal cap a l’esquerra. El flamant nou secretari general de les Joventuts Socialistes, Víctor Camino, calfarà cadira a Madrid a l’espera del salt al primer equip. L’altre dia l’entrevistaren en À Punt i el seu discurs grisenc ni tan sols va donar-li per a declarar-se republicà. Estant en una organització el logo de la qual és un puny alçat i una estrela de cinc puntes, la cosa provoca vergonya aliena, si més no. Per la seua banda, la nova líder del jovent de Compromís, Isa Llobell, mereix un cert marge, tot i que les primeres declaracions no s’allunyen massa de la vacuïtat habitual d’una Àgueda Micó, posem per cas, inclosa la tècnica de defugir la qüestió nacional incòmoda.
El jovent és potència en brut que, malauradament, té tendència a marfondre’s amb el pas del temps; els relleus generacionals parcials o totals esdevenen necessaris per aquest motiu. Però si la sàvia nova ja naix revellida i amb els tics dels majors, només resta una competició parricida i penosa per veure qui es queda amb la cadira. Un espectacle gens edificant que no sembla l’objectiu de joves com els que enlairaven llibres de protesta a les portes del Lluís Vives.
