En un marge de l’hort, ha crescut una mata d’escurçonera, bledana i preciosa. Aquests dies ha començat a florir, curulla d’inflorescències malva, púrpura, campanulades. Quan la vaig descobrir a punt vaig estar d’arrencar-la, per tindre el marge net de males herbes, però en el darrer moment vaig canviar d’opinió. La raó fou purament literària i enyoradissa: ja ningú no recorda l’escurçonera. I, tanmateix, quanta noblesa té la seua història!
El savi Dioscòrides ja ho consignava: “Echis, en grec significa escurçó, d’on es va nomenar aquesta planta echion, per semblar-se la seua llavor a un cap d’escurçó, i perquè auxilia els mossegats per aquest”. Per això, Linné li va posar el nom científic d’Echium. En català, també rep per aquest motiu el nom d’escurçonera. Com ens explica Joan Monferrer, en De viperis. Taleques i escurçons, acabat de publicar per Onada edicions, el seu remei resulta prou efectiu: “De les seues propietats podem remarcar que té un alcaloide que paralitza el sistema nerviós de forma semblant al curare que empraven els indis. (...) Per la seua forma i contextura viperina se li dona des d’antic preteses propietats contra les queixalades dels rèptils”. Però no sols d’aquests: Joan Pellicer, al Costumari botànic, es refereix a ella amb el nom de bovina (perquè les fulles recorden la llengua del bou), i explica que a Benissili i Benimassot usen l’arrel bullida contra les picades de l’aliacrà. I Luis Mulet, en el seu estudi etnobotànic castellonenc, conta que al Maestrat la coneixen com sardineta, i es un remei efectiu contra la ràbia.
Mire aquella planta i pense quantes esperances s’han dipositat en ella. I com l’han fet servir contra tota mena de fiblada maligna. Cavanilles, en les Observaciones sobre el Reino de Valencia, deia que era una de les plantes utilitzades per preparar el remei contra la picada de l’escurçó, junt amb el poliol, la bufalaga vera i el panical. Aquest darrer, que és un card esvelt amb espines ben esmolades, també era usat tot sol contra la picada de les serps, colpejant amb les punxes la zona unflada per la mossegada verinosa i fent-la així sagnar. Com recull Pellicer, citant un testimoni de Benimaurell, que feia servir el panical: “Tots els animals mossegats per l’escurçó, els he salvat, cap me l’ha mort la picada”.
Una ovella o un gos picat per l'escurçó es podia salvar gràcies al recurs desesperat d’aquestes herbes. També Joan Monferrer, en el seu llibre, explica com el terme de Vilafranca dels Ports ha estat des d’antic terra d’escurçons, i com les dones els caçaven per a vendre’ls als metges i apotecaris que venien des de ben lluny, des de València i Barcelona. Aquests els feien servir per a la preparació de la famosa triaga, “nom d’un antídot fabulós emprat per la farmacopea tradicional contra tota mena d’infermetats i també per a neutralitzar els efectes de les picades d’animals metzinosos”. I com diu Monferrer, junt amb les nombroses classes d’herbes, calia afegir trossets d’escurçó, a ser possible de vibres femelles. Les dones agafaven els escurçons amb un pal amb forma de forqueta, immobilitzant-lo pel cap, i prenent-lo de la cua, i ficant-lo tot seguit en una taleca, una mena de sac gruixut de llenç. Els apotecaris volien les serps vives, perquè aguantaren el llarg camí que els quedava fins a la ciutat. I com assenyala Monferrer, per aquest motiu el malnom dels vilafranquins és taleques.
Ja res queda d’aquell món. Panicals, escurçoneres i taleques són restes d'un passat incert, de quan els homes convivien frec a frec amb la natura. Restes lingüístiques que sobreviuen la solsida del temps, com aquells fabulosos marges de pedra seca que abancalen les nostres muntanyes, fruit de generacions d’esforços abrandats. De lluites perdudes contra les fiblades dels escurçons i escorpins. Mire l’escurçonera crescuda en aquell marge de l’hort, aquell vestigi d’un temps passat per sempre. Tan bonica i, alhora, oblidada.
